Finestra oberta publicada al Periòdic d'Andorra
L’endemà d’unes eleccions és fàcil trobar gent apressada en fer valoracions dels resultats. Mitjans de comunicació, partits i analistes més o menys amateurs volen, o almenys accepten, traduir amb celeritat les xifres de l’escrutini en diagnòstics triomfalistes o derrotistes, autocomplaents o crítics però gairebé sempre amb la pretensió d’encertar, amb certitud granítica, la causa (en singular) del sentit del vot dels electors i també la raó (també en singular) de l’abstenció.
A Andorra, aquesta certitud és encara més patètica per la manca d’instruments demoscòpics àgils que permetin interpretar les raons (en plural) dels electors, o millor dit, dels votants.
Sóc dels que pensen que l’activitat més noble de la intel·ligència és la de dubtar; qüestionar (qüestionar-se), sospesar i analitzar curosament la realitat.
Tanmateix, amb la perspectiva dels més de sis anys de la crisi social, cultural i política que estem patint, constato que subsisteixen – amb més pena que glòria– grups voluntàriament captius de la seva veritat, que amb tossudesa persisteixen en el seu aïllament, dedicats a conrear exclusivament el que els separa dels altres. Tots els que no combreguen amb els seus dogmes són uns falsaris; la torre fortificada en la qual regna el seu líder màxim és el seu orgull, però també és el verí intern que els aniquila, lentament però inexorablement .
Sortosament, el Partit Socialdemòcrata es va desprendre d’aquesta torre tòxica el 2013 i des de llavors està afrontant –certament amb dificultats, però amb convicció– la construcció d’una alternativa de centre-esquerra a l’hegemonia social, política i econòmica d’un conjunt de classes «satisfetes» (com deia John Kenneth Galbraith) de mentalitat rendista i especulativa, despreocupades per l’equitat social i per la cultura, que pràcticament monopolitzen la «veu política» andorrana.
Aquesta hegemonia –malgrat el control actual sobre la quasi totalitat dels ressorts de poder– no s’ha traduït en un projecte viable de país; el pla de Martí és el de la «no actuació», el bloqueig i –en el millor dels casos– l’ajornament de les decisions imprescindibles que poden perjudicar els interessos dels que acudeixen a les urnes en defensa dels seus privilegis socials i econòmics.
En el fons del paisatge polític està omnipresent un cens electoral molt diferent quantitativament i qualitativament del cens de població i també la llei electoral, basada en uns procediments que privilegien la governabilitat per damunt de la representativitat, amb la conseqüència immediata de convertir el pluralisme de la societat, en una falsa aparença de monolitisme polític, que s’ha plasmat en l’escassa oferta de candidatures en parròquies en les quals, amb la recompensa dels esforços dels grups minoritaris, no paga la pena ni d’intentar presentar una llista.
Sobre aquest fons, podem començar per valorar la gestació de les candidatures en moltes parròquies, els grups construïts per la «gloria» (molt efímera) d’una persona, les ànsies de cadira i –en èpoques de crisi– del jornal associat a la cadira.
Podem també intentar calcular l’encert i el recorregut que han tingut certes aliances d’urgència entre «forces» difícilment compatibles i també fer previsions sobre el recorregut futur que pot tenir una plataforma heterogènia com la de Sant Julià.
No estaria de més veure també l’encaix de les necessitats de la gran majoria dels ciutadans, amb els temes que han monopolitzat el debat (Meritxell, Arcalís, Vivand, Saetde, heliport, etcètera)
No sé si paga la pena perdre el temps en comentar l’extraviament definitiu d’una nissaga familiar que en moments de la ficció més surrealista es va identificar amb una ideologia ecosocialista i ha acabat per fagocitar el reducte minúscul de gent d’esquerra «pura i dura».
El Partit Socialdemòcrata té davant la responsabilitat de fer, amb rigor minuciós, la lectura dels resultats i assumir la tasca de recompondre l’espai d’esquerra i centreesquerra. I ho ha de fer sense presses, però també sense dilacions, en el marc d’un procés congressual.