Finestra Oberta publicada al Periòdic d'Andorra (9-11-2018)
Llegeixo aquests dies columnes, opinions, notícies i entrevistes en què es refereixen posicions polítiques. Dona gust, perquè després es digui que no hi ha debat d’idees. Estimats lectors, poques coses més ideals que les posicions polítiques. I dic ideal en el sentit concret, quan del que parlem són d’idees i no de fets –encara que els fets siguin també, dins la política, territori (manifestació, símptoma, materialització, demostració...) de les idees.
Ara, les baralles són notables: DA és centre reformista, SDP centre progressista, UL i ILM –per les sigles parlamentàries– conservadors, L’A liberals –aquest terme i el seu significat a la política andorrana mereixen una història– i, a més, en acord antinatural amb el PS, socialistes. Així, l’eix esquerra-dreta queda ben repartit i els clients –vull dir, els votants– del supermercat dels productes ideològics poden escollir varietat.
Però ideologia no és un bon terme, ja que ideologia és la visió del món –que a vegades pot ser equivocada (en la majoria d’ocasions és equivocada)–, per això, al conjunt de posicions que basteixen un partit polític prefereixo anomenar-les ideari, alhora que comprenc que a aquest ideari hi subjau una visió del món que si bé no podria definir la realitat tal com és, sí que estableix les seves preferències sobre com hauria de ser aquesta realitat.
Vull proposar veure la situació política actual en termes de visions del món i fer-ho amb noves categories que vagin més enllà de l’eix esquerra-dreta –és a dir, que sense deixar comprendre’l el complementin–. Però vostès advertiran, encertadament, que jo no sóc un observador extern sinó més aviat part implicada. Així és. Jo els hi exposo –procuro que sigui de manera raonada – tal com veig les coses.
La primera és la del patrimonialisme. Seria la més tradicional i pròpia de les elits econòmiques i socials. Entén que és natural que aquestes ocupin l’aparell estatal i que siguin elles les úniques que prenguin decisions i emprenguin reformes, si és que les han d’emprendre. Aquí hi trobaríem a DA, UL i ILM –emprant les sigles parlamentàries. Una segona visió és la de l’estatalisme, la qual considera que l’Estat ha de ser una entitat forta que articuli la societat, passant, si cal, per sobre d’aquesta; això vol dir que l’Estat ha d’alimentar-se a si mateix. S’entén si es pensa a protegir els números per sobre dels ciutadans. Aquí trobaríem de nou DA i, per la concepció de l’Estat com a fi en si mateix, també SDP. La tercera visió és la del legalisme, que concep com a característica més important d’un Estat democràtic la igualtat davant la llei i que sigui aquest principi qui regeixi el seu funcionament. Aquí s’hi trobarien els actuals Liberals, també SDP i el PS. La quarta –i aquí ja m’arrisco a guanyar adeptes– és el socialisme, que en la seva accepció concreta concep com a prioritat el desenvolupament dels drets socials a través de l’Estat. Aquí s’hi situaria el PS.
En aquestes categories es perceben el que entenc són dues oposicions: patrimonialisme/legalisme i estatatalisme/socialisme. El primer és el conflicte per ampliar –els primers– o reduir –els segons– els marges d’arbitrarietat a les institucions. Que a la majoria de les lleis sigui el Govern qui concentri la voluntat decisòria també és arbitrarietat, ja que el programa electoral esdevé en tenir el control de les institucions. El segon eix de conflicte té a veure amb la concepció de per a què serveixen les institucions, si per alimentar-se a si mateixes o per garantir la llibertat i l’existència material dels ciutadans. El socialisme comprèn que només unes institucions fortes poden redistribuir la riquesa i garantir legal i materialment l’acompliment dels drets socials dels quals som titulars. Però el concep com a mitjà, no com a fi en si mateix.
Aquest és l’actual taulell de joc. Entendre’l és entendre moltes coses. Els deixo, estimats lectors, no sense abans recomanar que ara repensin tot això des de l’esquerra i des de la dreta, i els hi diria que des del centre, si existís.