Animals de companyia i habitatge

Fa uns dies parlava amb un amic a qui li està costant molt trobar un pis en el qual li deixin tenir el gos amb ell. A Andorra avui ja sabem que trobar un habitatge de lloguer a un preu assequible no és gens fàcil. A més de moltes altres circumstàncies que tots coneixem, sembla que alguns propietaris estan sent força estrictes amb aquesta qüestió. És aquest, sense dubte, un tema que ha portat debat durant anys i anys; una qüestió en què els parers i les posicions que puguem tenir segurament poden ser força diferents, d’entrada si més no, depenent de si s’ha conviscut o no amb animals de companyia.

 

A casa dels meus pares sempre hi havia hagut, quan érem petits, gossos. La meva convivència amb ells no va ser, per dir tota la veritat, especialment idíl·lica. Vam arribar a tenir-ne fins a tres al mateix temps, tots ells ben diferents quant a mida, raça o edat. Mirant des de la llunyania del temps, ara m’adono de manera ben clara com a la meva mare li feien molta companyia i li permetien alhora estar pendent d’ells. Sense cap mena de dubte, ara entenc que milloraven de forma molt important la seva vida. Li aportaven també alegria. Admeto això, malgrat que en el meu cas, tot i que vaig acabar tenint una millor relació amb uns gossos que amb els altres, mai m’hi vaig acabar d’acostumar del tot. A més, em semblaven un inconvenient les dificultats per trobar hotel o per viatjar amb els animals o que el meu pare se n’hagués de fer càrrec i no estigués més de vacances amb nosaltres o bé haver de trobar algú que se n’ocupés.

 

Ben curiosament, molts anys després, ara que visc amb les meves filles, que estan amb mi una setmana, i l’altra, amb la seva mare, tinc des de fa uns anys dues gates a casa. El motiu pel qual van entrar a casa és segurament massa llarg d’explicar i hi ha almenys diversos factors, com el fet que als nens, quan són petits, sempre demanen tenir animals de companyia (que els adults després ens hem d’encarregar de cuidar) i potser ara m’adono també i recordo des d’un punt de vista ben diferent aquells que teníem a casa.

 

Tornant al debat dels animals de companyia als pisos, un altre amic em feia avinent certa contradicció entre les dificultats existents per poder instal·lar-te en un pis amb animals de companyia amb els estudis existents sobre els beneficis que comporta la tinença d’aquests animals. Algú pot pensar que aporten només companyia –que tot sigui dit, ja seria un benefici molt important– però n’hi ha molts altres. Els experts deixen clar que la seva presència té també efectes sobre la salut física i emocional: a banda d’aquest suport contra la solitud, ens ajuden a ser feliços, a mantenir-nos en forma, a millorar la vida social, augmenten les defenses immunològiques o ens fan desenvolupar empatia i responsabilitat. I així, un llarg etcètera.

 

En definitiva, tenir un animal de companyia, especialment gossos o gats, no és pas únicament un caprici de la persona –en aquest cas del meu amic–. És quelcom que va més enllà, i entenc que és necessari fer una reflexió sobre aquests obstacles que es posen a l’hora de trobar pis. Evidentment, sempre s’ha de garantir la convivència amb la resta de veïns, però demano que hem de començar a aconseguir que tenir una mascota no sigui un obstacle afegit a l’hora d’accedir a un habitatge.