Entre els (pobres) arguments esgrimits pel Govern per donar un criteri negatiu a la Proposició de Llei de modificació de la Llei de la nacionalitat del 5 d’octubre de 1995 presentada pel president del Grup Parlamentari Mixt, vull centrar-me en la utilització que es fa del mot ‘assimilació’; una paraula que ni apareix al text vigent, ni tampoc al Reglament per a l’apreciació de la suficient integració a Andorra (del 3-5-96). Es diu literalment: «El Govern entén que el debat sobre l’accés a la nacionalitat per naturalització no es pot encarar només des d’uns criteris estrictament quantitatius, sinó que precisa també d’una anàlisi qualitativa, centrada en els requisits d’assimilació que s’exigeixen als candidats a adquirir la nacionalitat andorrana. La legislació andorrana fa dècades que contempla els exàmens d’assimilació per als sol·licitants a adquirir la nacionalitat andorrana per naturalització».
Aquest criteri se sustenta en una falsedat i en una intoxicació greus. La llei i el reglament vigents parlen d’integració i de prova d’integració, mai d’assimilació, ni d’exàmens d’assimilació.
L’article 36 de la llei de 1995, que era d’una extrema pulcritud democràtica i garantista, diu: «La suficiència de la integració al Principat d’Andorra, requerida als articles 10 i 11, s’ha de sotmetre a l’apreciació dels serveis de l’Administració general que el Govern ha d’establir, d’acord amb el reglament que aquest ha d’elaborar i publicar. El reglament ha de preveure els mecanismes necessaris per a la constatació de l’existència o de l’absència d’una integració suficient; aquests mecanismes han de ser tan objectius i tècnics com sigui possible, de manera que no es pugui infringir el principi d’igualtat, tot evitant que es tinguin en compte elements discriminatoris basats en el sexe, l’origen ètnic, la religió, les opinions, la nacionalitat i la situació econòmica de la persona interessada, i que, al contrari, es tinguin en compte, com a element essencial, el coneixement de la llengua catalana i de les institucions andorranes».
La distinció entre integració i assimilació no és pas anodina, és fonamental. No cal ser expert semiòleg o en etimologia per veure les diferències. En un estudi del Ministeri d’Educació espanyol, la catedràtica de lingüística Luisa Martin Rojo escrivia: «L’etnocentrisme no només potencia la dicotomia ‘nosaltres’ /’ells’, sinó que promou la visió de que aquesta dicotomia se sustenta en la superioritat del ‘nosaltres’ al que els ‘altres’ s’haurien de supeditar pel bé de tots. Així, l’etnocentrisme només pot conduir a l’assimilació, a la marginació o a la segregació però mai a la integració, que suposa el respecte de les diferències en condicions d’igualtat».
Assimilar implica acomodar-se en la societat ‘d’arribada’, renunciant a la seva cultura de ‘partida’ i a les seves arrels, tallant els vincles amb el medi d’origen. Just el contrari del sentiment que expressava el cantant i poeta uruguaià, Daniel Viglietti. La integració inclou els conceptes de reciprocitat, d’intercanvi mutu, de fusió; és un procés en el qual participen i es transformen activament totes les parts implicades.
Si DA vol canviar l’article 36 de la llei, si vol substituir l’objectiu d’integrar per la simple assimilació, si vol canviar el mecanismes reglamentaris, si vol introduir elements discriminatoris, si vol endegar –també en el tema d’accés a la nacionalitat- un procés d’involució cap a situacions pretèrites, ho ha de dir, clarament i ja.
«Qué lejos está mi tierra y sin embargo qué cerca»
(Daniel Viglietti)