Finestra oberta publicada al Periòdic d'Andorra
La successió de conteses electorals durant 2015 al nostre país i als països veïns ha estat un laboratori pels politòlegs professionals i amateurs. També està sent un bon observatori pels que, més enllà del paper de spectateur, poc o molt, engagé, hem fet el pas de participar activament per a canviar el nostre país.
Una actitud, aquesta, que certament no ens atorga cap mèrit en relació als nostres conciutadans, però que potser tampoc no hauria de ser considerada automàticament com un demèrit.
Tota reflexió sobre comportaments socials milloraria si tinguéssim dades demoscòpiques de qualitat; a Andorra –i la data escollida per la publicació de la darrera enquesta del CRES ho demostra– les dades es lliuren amb comptagotes i segons els interessos del partit hegemònic.
A l’observador andorrà no li queden més que dues possibilitats no excloents: l’una, esprémer els resultats electorals, intentant treure de les xifres quantitatives (perdoneu el pleonasme) conclusions qualitatives. L’altra, molt menys ‘científica’ és la de preguntar, escoltar, mirar, llegir el que diuen els ciutadans del carrer.
Aquests dies, jo he optat per la segona; i la veritat és que un es queda parat quan escolta les explicacions de la gent: parents, amics, coneguts i menys coneguts. Alguns dels que tenen dret de vot –aquest és un altre detall significatiu– diuen que haurien votat els partits d’esquerres si el seu programa hagués estat més radical, però davant la moderació de les nostres propostes, han estimat optat per quedar-se a casa o votar el centredreta. Alguns, més crítics, m’han parlat de les ‘greus renúncies’ socialdemòcrates per justificar la seva platxeriosa retirada a la torre ètica dels revoltats satisfets.
En lloc d’indignar-me, retirar-los la simpatia o l’estima, he intentat esbrinar les raons de la coexistència en la mateixa persona de les dues actituds: la dels somnis i desitjos de justícia, d’igualtat i llibertat, per un costat i l’actuació concreta –el vot als partits de dreta o l’abstenció– a l’hora d’exercir el privilegi del sufragi.
Deia Salvador Giner en el seu llibre La democràcia: Carta oberta a un ciutadà (Ariel 1996): «Els ciutadans voten qui els ofereix major confiança que farà allò que els convé, qui millor sembla que vetllarà pels seus interessos gremials, comarcals, classistes, religiosos, ètnics o d’altra mena igualment particular». I concloïa: «Els ciutadans voten sobretot pels seus interessos particulars no pel bé comú».
Però els humans, obviava Giner, construïm estratègies psicològiques inconscients per afrontar la realitat i mantenir l’autoimatge.
Si votem pels nostres interessos particulars, si no volem impostos redistributius, si detestem els sindicats, si ‘fem l’andorrà’ quan es tracta de despenalitzar l’avortament, si no ens movem davant la pèrdua de qualitat de la sanitat, si acceptem les retallades de prestacions de la seguretat social, si neguem la ciutadania plena a la gent que viu i treballa amb nosaltres, si no reaccionem davant l’abús de la presó provisional, si ja ens va bé la llei d’immigració, si consentim la destrucció del patrimoni natural i cultural, si mirem cap a un altre costat davant l’evasió fiscal i el blanqueig de diners, és que –manllevant el títol del llibre de Josep Martí i Blanch– som de dretes i no ho sabem.