Foc i lloc publicat al Diari d'Andorra
Vivim temps on l’individualisme s’ha apoderat de la societat. Cadascú es preocupa d’ell mateix i com a molt d’ell mateix i de la seva família propera. El que passa al nostre voltant rarament ens motiva a emprendre alguna acció col·lectiva. Som una societat amb enllaços molt dèbils i poc cohesionada.
Tant se val que facin una gasolinera a tocar del pont de la Margineda, que tirin a terra un edifici com el de l’antiga caserna de bombers per fer-hi un no sé què d’un cloud, que els frescos de l’església de Santa Coloma els enterrin en un semisoterrani després de passar-se anys i panys amagats en un calaix, que hi hagi un 41% dels presos dels reclusos en presó preventiva esperant sentència que determini si són culpables o innocents, que es gastin 2,5 milions d’euros en eixamplar la carretera 250 metres a l’alçada del cementiri de Canillo entre noves rotondes, que el director del gabinet jurídic del Govern sigui un professional vingut de fora sense cap mena de coneixements contrastats de dret andorrà amb un salari fora d’òrbita, que el cap de gabinet del cap del Govern, la persona que gestiona els dossiers més transcendents del país, no estigui nomenat ni hagi jurat el càrrec, que el Govern hagi incomplert els terminis per presentar el pressupost, que a mes de febrer acabat els treballadors de BPA no tinguin clar el seu futur, així com les persones dipositàries de fons, que s’augmentin un 2% les cotitzacions de la CASS després de les retallades de fa dos anys justos, que el 2016 no hi hagi una llei per exercir el dret de vaga ni una llei sindical que faciliti el diàleg entre empresaris i treballadors, que les comissions bancàries de la gestió dels fons de la CASS hagin estat de 4 milions d’euros, que la primera acció d’alguns polítics sigui apujar-se el seu salari…
Tant se val tot això, i altres fets similars. La paciència i la capacitat dels andorrans per suportar situacions insuportables no té límits. Però l’important no és indignar-se i quedar-se assegut al sofà de casa assenyalant els culpables. Cal anar més enllà. Com diu el filòsof Daniel Innerarity, “la indignació ha de superar els llocs comuns de la recerca de culpables i començar a adoptar la lògica de la construcció responsable”. En aquest sentit treballem a la coalició junts.