Finestra oberta publicada al Periòdic d'Andorra
La resolució en menys de 24 hores del cas dels trets a les finestres de l’edifici de la policia ha donat lloc a una forta commoció social i a diverses i heterogènies opinions des de posicions institucionals, polítiques i ‘del carrer’.
La Constitució andorrana en el seu article 10.2 reconeix, entre altres, el dret a «un judici de durada raonable». Un dret que també garanteix l’article 6 del Conveni Europeu per a la salvaguarda dels drets humans i de les llibertats fonamentals, ratificat per Andorra l’any 1995.
Els darrers anys a tots els països del nostre entorn s’han pres mesures legislatives, pressupostàries i d’organització per a combatre la lentitud dels processos penals.
La llei 17/2014, qualificada de modificació de la Llei del Codi de procediment penal segueix la tendència de simplificació present en els darrers canvis de les lleis d’enjudiciament penal dels països europeus.
Contràriament a algunes afirmacions que hem escoltat i llegit aquests dies, els procediments ràpids, als països veïns, també són aplicables als delictes majors.
A Espanya, l’article 795 de la Llei d’enjudiciament criminal, limita els ‘judicis ràpids’ als delictes castigats a una pena que no excedeixi els cinc (5) anys. A Andorra després de la modificació de 2014, el procediment d’ordenança penal està limitat a delictes penats amb quatre (4) anys de privació de llibertat.
A França, hi ha diversos procediments ‘accelerats’ en matèria penal, cadascú amb una denominació tècnica que no ens hauria de confondre amb les traduccions literals. El més similar al cas aplicat en el cas del sotsoficial seria el de Comparution sur reconnaisance préalable de culpabilité també dita plaider-coupable (article 495.7 del Code de la Procédure Penale), creada en 2004 i que obre a la fiscalia la facultat de proposar una pena a la persona que reconeix els fets, una pena que hauria, en cas d’acceptació per l’interessat, ser homologada pel president del tribunal o el jutge delegat per ell; en el cas francès com a Espanya es limita aquest procediment a delictes passibles de penes de presó fins a cinc (5) anys.
Perdonin aquesta carregosa exposició destinada a demostrar que no hi ha cap lleugeresa en l’articulat del procediment ‘ràpid’ andorrà.
Altra cosa és que ens posem preguntes sobre si la legislació es pot millorar, si la celeritat buscada és compatible amb la qualitat de la justícia, en particular amb el respecte dels drets de la defensa i els drets de les víctimes. Aquí caldria recordar el redactat de l’article 6 del Conveni Europeu per a la salvaguarda dels drets humans: «Tota persona té dret que la seva causa sigui vista equitativament, públicament i en un termini raonable, per un tribunal independent imparcial establert per la llei». Són tres requisits que permeten fer-se una idea de la qualitat de la llei i de la seva aplicació: el procés ha de ser equitable, públic i de durada raonable.
La percepció social, digui el que digui el senyor Alberca, és que el mini-procés no ha estat equitable, que la celeritat ha impedit respectar els drets de totes les víctimes i que l’opacitat (absència de judici públic) només fa que accentuar la sospita de manca d’independència i de parcialitat de la justícia.