Article d'opinió llegit al programa 'Ningú és perfecte' de Ràdio Valira
Diu el diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans que evadir és sinònim d’eludir i que eludir vol dir evitar una dificultat o una obligació, per exemple, amb algun artifici, estratagema, habilitat...
Malauradament, els mitjans de comunicació del país del sud se’n fan un tip de conjugar-lo, però a casa nostra sembla que no el conjuguem tan sovint en el sentit diguem-ne més fiscal del terme. Hi ha qui evadeix una responsabilitat, hi ha qui evadeix la presó, hi ha qui s’evadeix de parar taula, de visitar un parent...
Malauradament, però, encara que ens diguin ‘al loro, que no estamos tan mal’, el que ens ha fet i ens fa encara tenir bona o mala fama més enllà de les nostres fronteres és l’evasió de capitals o aquells afer que s’hi interrelacionen.
Evadir s’evadia sobretot a Suïssa, un país que no conec personalment més enllà dels seus rellotges i els formatges saborosos. Diuen que és un exemple d’harmonia i de convivència i que a més de l’alemany, l’italià o el francès, segons la zona, també s’hi parla una llengua romanç poc coneguda. Es veu, però, que si hi ha algun idioma que entenen és el dels diners. Allà es veu que els bitllets els mimen, els cuiden, els planxen, mentre a Panamà potser no són tan delicats però sí que els mantenen amb una temperatura agradable i constant perquè no envelleixin o es deteriorin.
Dit i fet, no sé què m’ha portat a parlar d’aquesta accepció del terme perquè em volia centrar en una altra cosa. Dedueixo que m’ho deu provocar allò que practico massa sovint de la lectura de la premsa en diagonal, un altre esport del qual en podrem constituir una federació ben aviat a casa nostra, si les coses van com fins ara. I paral·lelament a la pràctica esportiva de la lectura esbiaixada podrem coronar pòdiums amb l’evasió que sí que practiquem tradicionalment a Andorra, la del tal dia farà un any, ja m’enteneu...
Sembla que hi ha especificats que no canvien en qüestions d’honorabilitat: diuen que la disposició del cos abandona aquella rectitud conforme avancem cap als països del nord quan es tracta d’encaixar una situació compromesa. Aquí la mantenim aquesta rectitud i no ens dobleguem encara que ens haguem equivocat un pèl. I a voltes, com més equivocats estem, més drets caminem i mirem amb més altivesa per damunt de l’espatlla de l’altre... I evadim responsabilitat patrimonial si es tracta de núvols arquitectònics, evadim justificar les pèrdues milionàries del fons de la CASS, evadim les obligacions contretes de caire humanitari amb els refugiats, evadim buscar solucions per al nostre patrimoni cultural en forma de frescos, evadim la nostra responsabilitat vers el nostre patrimoni cultural en general, evadim els afers de paperassa panamenya, però no evadim els contractes d’assessoria extraordinàriament desmesurats, evadim la responsabilitat de càrrecs públics que s’apugen els salaris, i evadim reclamar res als càrrecs públics que practiquen la marxa enrere només de paraula...
Finalment, però, ens queda el consol que mentre uns evadeixen a la seva manera, nosaltres podem evadir-nos en el sentit més reflexiu i pronominal del verb entre el garbuix de presentacions de novetats editorials que apunten a Sant Jordi, entre programacions de concerts i exposicions ben aconsellables, entre esdeveniments esportius de primer ordre, entre lectures en diagonal de la premsa en paper, però sobretot entre publicacions al Facebook, l’Instagram o el Twitter. En fi, que podríem estirar el fil fins a l’infinit i la conclusió podria ser la mateixa que aquella que acaben extraient les padrines a les sales de vetlles dels pobles amb aquella perícia heretada per acabar deixant anar un contundent “no som res”.