Finestra Oberta publicada al Periòdic d'Andorra
Sovint en la nostra crítica pública ens quedem amb l’anècdota; rodem en cercle sobre els mateixos problemes, les mateixes disfuncions. Ens concentrem en els símptomes i no veiem la malaltia. I així ens estanquem: mentalment i materialment.
Fa un temps, era el coronel Axel Bousses que va ‘estar’ tres o quatre anys i va deixar ‘les coses dels bombers’ igual o pitjor del que estaven quan va arribar. També recordo un tal Benoît Melon, el qual després de gairebé quatre anys, va marxar sense pena ni glòria i, vist el vist, no sembla que hagi quedat cap traça útil per la protecció del patrimoni cultural d’Andorra. No vull fer profecies, però em temo que els resultats de la gestió dels senyors Emilio Torrejón o Josep Maria Piqué serà igual d’intranscendent per a la millora dels serveis públics, com ho van ser les de Bousses i Melon.
Claude Barate i Georges Riera a Le dépassement des contradictions en Andorre (Revue du droit públic 2-1980) ja havien insistit en la necessitat que els poders públics a Andorra disposessin d’una organització administrativa capaç de preveure (l’administració experta) i una administració d’execució.
La llei de funció pública de 2000 va fer la meitat de la feina (amb 20 anys de retard!); l’altra administració, la posseïdora del saber, capaç de reflexió i de prospectiva encara és inèdita al nostre país.
Els polítics, la classe política –com deien Gilles Sanson i Tristan Florenne en 1995– «encara no ha sabut desenvolupar amb la seva administració una justa distància i relacions sanes, característiques d’un Estat modern». En altres paraules, els polítics han pres l’Administració i els funcionaris com els enemics a combatre, en lloc d’uns col·laboradors imprescindibles per a tirar endavant els seus projectes.
Amb l’afegit, que tant a l’administració general com a les empreses parapúbliques, el govern de Martí ha implantat una confusió total entre el rol de direcció política i de direcció professional: tenir el carnet de DA s’ha convertit en el ‘mèrit’ més segur de ‘creixement professional’ dels empleats públics. Els canals de trànsit entre els militants de DA i els nivells superiors de l’Administració i les empreses parapúbliques són autopistes... sense cap barrera, ni ètica, ni legal, ni d’eficiència.
La manca de coneixement en els nivells de ‘coordinadors’ i assessors que, amb denominacions variades, s’ha inventat Martí per a contornejar la Llei és escandalosa; i són aquests cortesans els que han de dirigir empleats més capacitats que ells! L’spoil system s’està imposant al país. Martí vol garantir-se el secretisme i l’opacitat per a governar d’esquena al poble que l’ha elegit.
El resultat de tot és un greu rebaixament de l’àmbit directiu, el predomini de la mediocritat en molts dels nivells superiors de l’administració pública, amb una nul·la capacitat per liderar i gestionar els departaments respectius.
El sistema administratiu ha quedat bloquejat per l’incapacitat d’uns directius públics reclutats per raons de promiscuïtat amb el partit en el poder.
La falsa solució de Martí i els seus ministres, quan no troben cortesans amb carnet o quan, un cop nomenats, fracassen estrepitosament, ha estat la de fitxar, en mercats propers, mercenaris “estrella” amb nòmines indecents. Aquest és el símptoma, però la malaltia és molt més greu: és l’anorèxia i la politització partidària (tolerada? provocada?) dels nivells directius de l’administració i de les empreses públiques.