Article d'opinió publicat al Bon Dia (17-11-2016)
L’Estat del benestar és un conjunt de polítiques consistents en la implantació de serveis públics i socials de caràcter universal, i comprèn aquests serveis que no són rendibles econòmicament per al sector privat. Aquests serveis tenen com a finalitat maximitzar el benefici social, garantir unes condicions de vida adequades a la població (ensenyament, sanitat...) i evitar que les persones quedin desemparades en determinades circumstàncies de caràcter problemàtic (jubilació, malaltia, incapacitat). L’Estat garanteix l’accés més o menys universal a aquests serveis. Sol finançar-se a través dels impostos directes progressius per tal de contribuir a una veritable redistribució de la riquesa.
L’Estat del benestar es diferencia del sistema liberal absolut, que refusa qualsevol intervenció de l’Estat i que confia la responsabilitat a la iniciativa privada i la beneficència de fundacions i esglésies. Els sistemes europeus són mixts i la repartició de les tasques entre l’Estat i el privat és el resultat de compromisos polítics entre les ideologies vigents i els recursos financers disponibles.
Segons l’enquesta del CRES (Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans) pel primer semestre del 2016, a la pregunta “Quins considera que són, per ordre d’importància, els tres aspectes que caldria millorar d’Andorra en l’actualitat?”, un primer aspecte a millorar per un 30% dels enquestats són les polítiques socials, prestacions, pensions (pensions baixes, millorar el control, la gestió i la cobertura de la CASS, millorar les polítiques socials, ajudes). Aquest aspecte quasi duplica (en percentatge) pels enquestats el segon aspecte a millorar: la manca de feina i l’atur.
Personalment sóc un ferm defensor del sistema públic de pensions. El sosteniment de les pensions és més un problema polític que econòmic. S’ha volgut emmarcar com una qüestió d’insuficiència de mitjans, quan en realitat el quid de la qüestió és la distribució de la renda. L’autèntica amenaça sobre les pensions és quan es pretén presentar la Seguretat Social al marge dels serveis de l’Estat. El divorci sols és plantejable des d’una concepció neoliberal, però no des dels principis constitutius de l’Estat social. En la seva virtut, la protecció social no és res d’accidental a l’Estat sinó una responsabilitat d’aquest. I una afirmació que hauria de ser de comuna acceptació: mentre la renda per habitant d’una població es mantingui constant o creixi, cap membre d’aquesta, bé sigui pensionista, funcionari, escriptor o bomber, ha de veure empitjorar la seva situació pel que fa als ingressos. La no actualització de les pensions condueix que els jubilats vegin que la seva pensió es redueix any rere any. Si en un període determinat de temps les pensions pugen de mitjana menys que el que ho ha fet la renda per càpita és perquè altres rendes, bé siguin les salarials, les de capital o les empresarials, ho fan en un percentatge major. És a dir, es modifica la redistribució de la renda en contra dels pensionistes, i val a dir que afecta majorment quan es pretén que ni tan sols mantinguin el poder adquisitiu i se’ls condemna a un empobriment progressiu a favor d’altres rendes, i és bastant lògic suposar que aquestes seran les del capital.
En un Estat definit com a social és inconcebible, i en tot cas inacceptable, que les pensions hagin de finançar-se exclusivament mitjançant cotitzacions socials. Són tots els recursos de l’Estat que han de fer front a la totalitat de les despeses de l’Estat, també les pensions.
Hi ha sospites ben fundades que les múltiples campanyes realitzades per sembrar dubtes sobre la viabilitat de les pensions públiques tenen com a finalitat potenciar els fons privats de pensions, que en realitat sols beneficien les entitats financeres dipositàries de les inversions.
Assegurar les pensions públiques és tasca de tot el sistema fiscal. En conseqüència, en època de dèficit de la Seguretat Social aquest dret ha de ser sufragat a càrrec dels pressupostos de l’Estat. Aquest no hauria de ser cap problema, si s’apliqués el principi de progressivitat i si les principals empreses del país i les grans fortunes paguessin les quantitats que en justícia els corresponen.
Considero que els negres averanys que es pronostiquen per a les pensions són més aviat fruit d’una construcció política i ideològica que res de tècnicament cert. Amb voluntat política i social es podrien escometre les reformes necessàries de les pensions, sense disminuir-les, crec jo.