Finestra oberta publicaa al Periòdic d'Andorra
La història de DA va començar amb un conte. A la introducció del seu programa electoral de les eleccions generals de 2011, Antoni Martí ens l’explicava així: «Hem de tornar la il·lusió, hem de creure en el nostre país i els seus ciutadans, hem de recuperar l’orgull. Jo hi crec. Andorra i el seu futur m’il·lusionen. No és un sentiment temerari, neix des del realisme, de fer una diagnosi ajustada de la situació, del convenciment que només coneixent i encarant la veritat trobarem les millors solucions. No ho dubteu, hi són i les tenim».
Han passat més de cinc anys i encara esperem els resultats que un optimista Martí –o només era una persona mal informada– ens prometia. La realitat és que les (poques) dades estadístiques de què disposem desmenteixen dia a dia el conte de Martí i els seus fidels.
Com Scheherezade, per retardar el seu final, els contistes de DA, han anat inventant nous contes. Cada actuació, materialitzada –com el Cirque du Soleil– o fracassada –com l’heliport–, ha anat acompanyada d’un relat apologètic sobre les seves bondats; molt relat, pocs arguments i encara menys dades creïbles.
Els relats s’han estès fins i tot per amanir escandaloses contractacions estel·lars de cracks de la sanitat, divos de l’advocacia..... que ens han d’arreglar el país.
Ara toca fer el panegíric de l’acord amb Europa i el d’una desproporcionada fantasia arquitectònica.
El conte amable, gairebé infantil, sobre l’acord amb Europa, conforme es van diluint les famoses línies vermelles d’Antoni Marti i concretant les exigències dels negociadors europeus per a liquidar l’Acord duaner, s’està convertint en un conte terrorífic.
L’altre conte ha començat força bé: els contistes han batejat l’enderroc de l’antiga caserna de bombers com una desconstrucció, que seria la versió burgesa i casolana de la deconstrucció de Derrida.
Però aquesta maniobra de distracció no pot amagar la magnitud de l’agressió que representa The Cloud a l’entorn urbà més pròxim en els àmbits estètic, de mobilitat, social i econòmic.
Potser haurem d’agafar el mètode deconstructivista per desmuntar el conte fetitxista oficial sobre l’hipotètic poder d’atracció d’un edifici de 12 plantes per captivar hipotètiques empreses, hipotèticament tecnològiques.
Així ens adonaríem que és un relat inconsistent que un dia parla d’atreure el Museu Thyssen, sent desmentit l’endemà pels mateixos al·ludits. O que diu estar basat en la sostenibilitat quan essencialment –si tingués èxit– el que aspira és atreure uns fluxos de capital eminentment mòbils i flexibles (com els núvols) amb nul·la incidència en la creació de llocs de treball estables per a la joventut del país, ni cap millora social pel conjunt de la població.
A primera vista es tractaria –amb capital públic– de subvencionar multinacionals i elits empresarials per a què instal·lin els seus: centres operatius? quarters generals? domicilis fiscals? a Andorra. Tot això en detriment de la inversió i el consum local per als petits empresaris i treballadors.
Si especulem (no massa) sobre el que pot haver-hi darrere aquesta aparent quimera, descobriríem que estem assistint com un govern opac està posant la primera pedra de la subhasta de les telecomunicacions andorranes a les multinacionals del sector.