Tres mesos després de l’inici del brot, és fàcil veure la pandèmia de Covid-19 com allò que és: una tragèdia humana que constitueix el cop més greu a l’economia mundial des de la Segona Guerra Mundial.
Una tragèdia particularment greu als països pobres. Els seus sistemes sanitaris són fràgils, els seus accessos a subministraments mèdics crítics són precaris, les seves economies són menys resistents i depenen en gran part del comerç.
Nombrosos països estan adoptant polítiques que augmenten el risc d’interrompre l’accés als subministraments mèdics i de desestabilitzar els mercats alimentaris. Els disset països que registren la quantitat més gran de casos del nou coronavirus són nuclis molt importants en les xarxes comercials internacionals, el que augmenta les conseqüències econòmiques per als països en desenvolupament.
La pandèmia ja ha generat l’escassetat de subministraments mèdics en el món, les restriccions a les exportacions agreugen aquesta insuficiència i fan apujar els preus de dits productes.
Posteriorment, es provocaria escassetat d’aliments, no per falta de producció d’aliments bàsics, però per les interrupcions en les cadenes de subministrament, la falta de mà d’obra (a causa de la progressió de la pandèmia), la reducció d’activitats o fallida de moltes pimes (petites empreses).
La restricció a les exportacions d’aliments per augmentar la disponibilitat nacional és una resposta equivocada vistes les circumstàncies. Aquests tipus de mesures farien augmentar els preus mundials i els països més pobres, que depenen en gran manera de les importacions d’aliments, serien els més afectats. De mitjana, els països en desenvolupament obtenen el 80% de les seves importacions d’aliments de solament tres països exportadors. Per als països en situació de fragilitat i conflicte, el percentatge és superior al 90%, i això els fa més vulnerables als canvis normatius de les nacions exportadores.
Serà essencial un enfocament mundial coherent, que posi èmfasi en la cooperació internacional i un sistema de comerç obert i basat en normes per garantir una resposta ràpida a mesura que el major nombre de contagis i el sofriment econòmic s’estengui al món en desenvolupament des de les economies avançades. Per això el G-20 (les dinou economies més grans del món més la Unió Europea) ha d’emprendre d’immediat accions concretes i, al mateix temps, impulsar mitjans paral·lels per part de tots els països de l’Organització Mundial del Comerç, com per exemple :
–Evitar i sancionar les noves restriccions a les exportacions dels productes mèdics essencials, aliments o altres productes indispensables.
–Eliminar o rebaixar els aranzels i les barreres innecessàries de materials relacionats amb la Covid-19, aliments i altres productes bàsics.
–Assegurar que els productes vitals puguin travessar les fronteres de manera segura.
–Garantir l’accés continuat al capital i al finançament comercial per les petites empreses.
–Tots els governs han d’actuar amb rapidesa per reduir el perill d’escassetat de productes fonamentals.
La prioritat és brindar respostes ràpides i flexibles per limitar l’impacte de la Covid-19, enfortir la cooperació internacional i proporcionar una assistència financera a llarg termini als països en desenvolupament per seguir ajudant-los a respondre a la crisi.
Els països que continuïn integrats a escala mundial estaran en millors condicions per respondre de manera efectiva en el curt termini i recuperar-se més ràpidament en el mitjà.
El director de l’Organització Mundial de la Salut, Lawrence Gostin, ha assegurat que els Estats Units i Europa podrien veure’s afectats per quatre onades de coronavirus si no s’actua a l’Àfrica i no s’impedeix que la pandèmia arribi amb força al continent.
La cooperació per ajudar aquests països a limitar el dany no és solament un imperatiu moral, és quelcom que beneficia tot el món.