Finestra oberta publicada al Periòdic d'Andorra
Defineix el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans de manera prou concisa que millor és el més bo. El de la Real Acadèmia Espanyola ens diu que el mot millor és un comparatiu de bo, i anant bastant més enllà de la definició que proposa el DIEC, precisa que millor és "quelcom de superior a altra cosa i que sobresurt en una qualitat natural o moral".
Escoltant la sessió del Consell General de preguntes al Govern amb resposta oral de dijous 16 de juny vaig acabar pensant en les qüestions del llenguatge. Tinc aquests dies una obsessió pels significats i les trampes del llenguatge, probablement perquè estic llegint una novel·la imaginativa, divertida, irònica i molt documentada, la segona de Laurent Binet que es titula La septième fonction du langage (Grasset 2015).
Vaig sentir a la sessió del Consell unes conselleres i consellers de l’oposició molt bons preguntant, i una ministra i uns ministres bastant dolents responent: ni Gelabert, ni Cinca, ni Torres, ni Álvarez, ni el cap de Govern, quan va sortir en auxili del seu equip, van demostrar ser els millors, ni tenir el coneixement necessari dels assumptes públics que són de la seva responsabilitat.
Amb els mitjans tecnològics que tenim per complementar i ajudar la memòria, no és normal haver de constatar que els nostres ministres, o bé desconeixen l’abecé de la gestió i del marc normatiu del seu departament, o bé no saben expressar-se per donar a la ciutadania les informacions necessàries per a entendre la realitat de les coses que fan i de les que deixen de fer. La ministra de Cultura ignora les lleis andorranes i els procediments del seu departament; el d’Ordenament no sap el que diuen les lleis i els reglaments sobre les avaluacions d’impacte ambiental, ni el que diu la llei de contractació pública. Cinca dóna la llauna en les seves interminables "no explicacions" però no convenç en les seves amnisties fiscals als amics del "partido". I de la no gestió del ministre Àlvarez, queda alguna cosa per dir?
La intriga de la novel·la de Binet és descobrir el secret de la setena funció del llenguatge, una de desconeguda que està a punt de descobrir Roland Barthes quan l’atropella una camioneta.
Escolto la intervenció de Jordi Torres deformant el concepte d’impacte ambiental, inclús deformant el significat del mot impacte que és l’efecte produït per alguna cosa, o sigui que coses –i projectes– diferents produeixen impactes diferents. També escolto les ignoràncies de la ministra Olga Gelabert sobre l’impacte de la benzinera en l’entorn del pont de la Margineda.
És evident que el lingüista estructuralista rus Roman Jakobson ens va amagar la setena funció que explica molt del que passa: quan el llenguatge esdevé l’instrument gairebé màgic (incantatoire diu Binet) del que té el poder: el poder polític, el poder econòmic i el poder del xantatge de la publicitat sobre la premsa.