Finesta oberta de Ferran Goya publicada al Periòdic d'Andorra
El 25 de novembre, els ciutadans d’Andorra vam tenir una nova oportunitat d’escoltar Ramon Folch en una conferència organitzada pel Crèdit Andorrà. En aquesta ocasió, el doctor Folch ens va explicar com podem créixer sense malbaratar recursos.
El millor de les seves lliçons no és tot el que aprens –què és molt– sinó el sentiment que el futur és responsabilitat de les decisions de tots nosaltres. El seu discurs no és mai fatalista; tothom -des de el seu diminut entorn personal, familiar o professional- pot tenir un paper decisiu en la sostenibilitat del nostre planeta.
Va insistir en la necessitat de diferenciar entre produir i extreure, en descobrir i comptabilitzar aquells costos amagats en les comptabilitats privades i també públiques; una qüestió que hauria de ser prioritària en el nostre petit país, tant limitat de recursos naturals, que malbaratar-los es un senyal de greu irresponsabilitat.
Per al socioecòleg, cal que siguem capaços de patrimonialitzar la natura; posar els recursos ambientals i paisatgístics en la comptabilitat nacional. Si no ho fem, el seu deteriorament és inevitable, són pèrdues que no apareixeran en cap balanç. En les seves paraules: «Ara tenim una economia ambiental basada en els comptes d’explotació, però no en els balanços i així ens va. Perdem patrimoni, però no consta econòmicament enlloc». Potser sóc molt optimista, però en aquest dies que falten fins la data de les eleccions comunals ens deixarem de personalismes i farem balanç dels mandats que acaben: Què han fet i què han deixat de fer? Quins béns públics han posat a l’abast de la ciutadania? S’ha fet una distribució equitativa d’aquests béns? Quan s’han gastat? Com han gestionat el deute?
Però també –per no fer com el neci dels ‘Proverbios y Cantares’ d’Antonio Machado que confonia «el valor con el precio»– hauríem de fer balanç dels números rojos del patrimoni ambiental,paisatgístic i cultural que s’ha consumit (malbaratat?) a les nostres parròquies els 4 darrers anys de gestió comunal; hauríem de parlar d’aquella urbanització del Serrat, de l’aigua del Madriu, de les obres de Naturlandia, dels desequilibris entre barris a Andorra la Vella, de les barbaritats fetes a Prats i la Riba Grossa de Canillo, de la privatització de carrers, voreres i places, dels fums i dels sorolls, sense oblidar l’enorme pèrdua de patrimoni públic i privat que ha provocat la llei d’Urbanisme i (des)ordenació del territori i dels plans d’Urbanisme que van aprovar cadascun dels set comuns; una llei que ha exhaurit el territori i ha arruïnat l’economia de desenes de propietaris que van creure que el boom immobiliari els faria rics.
Un balanç crític de la gestió dels equips que han governat les nostres parròquies ens hauria de senyalar com redreçar el rumb; el continuisme malbaratador no pot ser el camí. Les parròquies que volem per viure han d’apostar per un creixement qualitatiu, per un model més equitatiu i més eficient de producció i consum dels béns públics. Sense malbarataments, sense increment de les desigualtats entre els ciutadans.