Finestra oberta publicada al Periòdic d'Andorra (18-4-2019)
a nit del 7 d’abril va ser d’infart i d’alegria. Potser no és de gaire bon gust començar un article polític amb una confessió com aquesta, però trobo que no hi ha millor valoració inicial que el sentiment que hom experimenta en fer les coses. Aquell diumenge fou, com a mínim per a mi, la consolidació de moltes coses, de la feina feta per la gent del PS entorn d’un projecte ben definit i que la ciutadania ha apreciat. I això seria suficient per estar contents. Però l’esdevenidor no s’atura.
La política continua. És per això que he dit que el diumenge significa la consolidació de moltes coses, però no pas el final. Hem treballat per arribar fins aquí i prendre forces per seguir endavant. Per dur a terme el nostre programa i per seguir construint una majoria d’esquerres i democràtica. Hem unit el carrer amb el Consell i hem contribuït a crear un nou escenari d’acord i entesa amb afinitats basades en principis d’eixamplament i garanties democràtiques per a la nostra Constitució. I vosaltres ens heu indicat que aquesta és la bona via, que aquest és un anhel compartit i no una dèria pròpia. Per això mateix no vull deixar de donar les gràcies a aquells que hi heu confiat.
Però no volia parlar de resultats ni fer cap valoració. Vull parlar dels temps que vénen. Tampoc vull parlar de negociacions ni d’equilibris o de pactes i contactes. Vull fer-ho, però, del canvi de tendència, de l’augment de la implicació de la gent en política que hem experimentat aquests darrers mesos, tendència que la participació del diumenge consolida, que l’esborrat de la majoria absoluta al Consell constata i que el vot al PS testimonia. Un canvi que s’inicià aquest darrer any, amb les protestes. Un any en què les reformes legislatives han soscavat l’estructura de garanties i drets de què som titulars. Unes lleis els efectes de les quals han arribat a les llars de tothom. Però en aquesta ocasió s’ha fet la reflexió. S’ha enllaçat causa i conseqüència. S’ha pogut comprovar com el que succeeix al Consell es trasllada al carrer i ara tornem el missatge, del carrer al Consell.
Tot i això cal insistir, seguir observant la realitat, seguir participant del dia a dia, en l’organització de la vida, pensant, parlant i actuant. Superar la política de «dins del palau» de què parlava Pier Paolo Pasolini i parar atenció als assumptes aparentment nimis del nostre voltant, d’allò que els hi succeeix a les nostres companyes i companys de feina, a les nostres amigues i amics, a les nostres mares i pares, a tothom proper i també a qui veiem esgotat caminant pel carrer, al bar recolzat a una taula o a la cafeteria envoltat de canalla, a qui sentim discutir i a qui veiem abraçar. I, aleshores, si per casualitat voleu participar en una organització com la del PS, doncs sapigueu que us acollirem amb els braços oberts. La política no és una cosa de quatre anys.