Partit Socialdemòcrata

immigració

Braços oberts

Crea: 08/29/2019 - 10:57
Després de 20 dies de bloqueig, els 83 migrants que encara seguien a bord de l’Open Arms han pogut per fi trepitjar terra en la matinada del 21 d’Agost a l’Illa Italiana de Lampedusa. Personalment, com a ciutadà europeu i del món, m’indigna veure com líders mundials, més enllà de la seva ideologia o del país que governen, es neguen o triguen més de dues setmanes a reaccionar sobre el futur de totes aquestes persones que han abandonat la seva terra, les seves famílies i amics, i s’han jugat la vida per una darrera possibilitat de tenir un present i un futur. No només ells, sinó els seus fills i els seus éssers estimats que deixen a milers de quilòmetres.
 
Més enllà de la crua realitat d’aquesta pobra gent que només busca una nova oportunitat d’una vida digna, em sembla bastant preocupant i greu que continuïn permetent-se aquestes coses a ple segle XXI, quan, teòricament, vivim en una societat civilitzada i que creu en una democràcia real i plena: La pregunta que em ve al cap és si no és feina d’organitzacions com l’ONU vetllar per la seguretat de tothom, sigui del país d’on sigui. (Almenys això és el que ens estan venent). I l’altra pregunta pot ser: Què pesa més per a l’ONU i els Estats del primer món?
 
La vida dels ciutadans o el negoci que puguin tenir amb els governs que fan aquests genocidis indiscriminats per part d’uns líders totalitaris i dictatorials que fan i desfan a la seva manera sense cap control i que obliguen aquesta pobra gent a marxar de casa seva, lluny de la seva família i sense saber si mai arribaran a aquest futur seu a l’altre costat de l’oceà allà on queden les seves poques esperances? Em permetreu ser una mica «políticament incorrecte» perquè el que sento aquests dies amb les notícies és tristor i ràbia, molta ràbia, envers l’actual estat modern d’Europa.
 
No puc entendre que països desenvolupats com Itàlia, França, Alemanya o Espanya, més enllà de la seva ideologia, o de la seva situació política i econòmica, deixin tanta gent  al mar en condicions infrahumanes i sense cap mena d’interès real (només de cara a la façana per quedar bé amb el seu electorat: promeses d’ajuda que no arriben mai o bé solucions més de 15 dies després). I Europa? I l’ONU? On són quan realment se’ls necessita? On són quan veuen ciutadans del món patir les injustícies de la guerra i l’avarícia humana? Torno a qüestionar-me si pesen més a aquesta Europa civilitzada els interessos comercials que les vides humanes?
 
Quan em demanen, per què m’he posat en política, la meva resposta és sempre la mateixa: lluitar contra les injustícies i intentar que tothom sigui el més feliç possible en unes condicions mínimes. És potser la meva manera de veure la política una utopia i tenim governants que no es preocupen ni el menys mínim pels altres sinó només pels interessos propis del partit i els seus personals? Això no és política, això és negociar i traficar amb terroristes humans.
 
I en el moment en què no es diu res, som partíceps d’aquests genocidis. Afortunadament, la societat civil ha demostrat que ells sí que creuen en una veritable democràcia i encara creuen la declaració universal de drets humans feta pels pares de la nostra democràcia. Si ells aixequessin el cap... Espero i desitjo que la generació futura de polítics sigui la representació real del carrer i se l’escoltin. Aquesta és l’esperança que em fa seguir en política. Que els que venim, creiem i defensem els drets de tothom i no només dels que ens interessa. Parlem de persones, no ho oblidem MAI. 
 
«Si ets neutre en situacions d’injustícia, has escollit el costat de l’opressor», (Desmond Tutu- Premi Nobel de la pau-1984). 

El PS defensa canviar els criteris del sistema de quotes per prioritzar la contractació dels aturats del país

Crea: 04/01/2019 - 14:11
Salazar i Alís, davant el servei d'immigració.
Judith Salazar, número 3 de la llista nacional del Partit Socialdemòcrata (PS), han criticat que el Govern de Demòcrates per Andorra (DA) hagi fet una “rebaixa progressiva i sibil·lina” dels requisits exigits per contractar gent a l’estranger amb el sistema de quotes. Per això, ha indicat que és necessari “racionalitzar-los” per prioritzar la contractació de la gent del país que es troba en situació d’atur i inscrita al Servei d’Ocupació en condició de recerca de feina.
 
Salazar ha fet aquestes declaracions al costat, justament, de les dependències del servei d’immigració, acompanyada del candidat socialdemòcrata a la territorial de Sant Julià, Gerard Alís. La número 3 de la llista del PS ha lamentat que “hi ha hagut una rebaixa progressiva i sibil·lina per anar contractar gent a fora”. Així, ha explicat “els requisits per poder agafar no residents s’han rebaixat; cada reglament de quotes treia alguna cosa:  formació, d’experiència, passar pel Servei d’Ocupació...”. Al final, ha afirmat, “ja no es demana res i ho justifiquen dient que la situació socioeconòmica ha millorat”. 
 
Aquesta darrera asseveració, ha incidit, el PS “no la comparteix” i “més si ho posem en context amb el cost de la vida o l’habitatge”. Per això, des de la formació es considera que “abans de rebaixar condicions s’ha d’observar el mercat interior i buscar gent a casa nostra”. A banda, ha alertat que aquesta regressió de requisits ha provocat que “la qualitat de les ofertes a Ocupació hagi empitjorat”, una situació que “va en detriment de la gent del país”. Com a exemple ha recordat que “amb els joves ja ens trobem que molts diuen que és millor quedar-se fora que tornar”. 
 
 
Des del PS, per tant, es proposa “tornar a racionalitzar els criteris perquè primer s’hagi de cobrir les places de treball vacants amb el mercat nacional”. També ha deixat clar que això no vol dir que no es pugui recórrer a contractacions d’estrangers, però sempre en el cas que “no hi hagi al país persones” adequades. 
 

Un home (de l'est) que dorm

Crea: 01/11/2019 - 11:17
“Hi havia un problema i ja està resolt.” Aquestes van ser les paraules que va pronunciar Aznar (en castellà, és clar!) quan va expulsar de Melilla 103 immigrants l’estiu del 1996.
 
Fa unes setmanes, en un moment d’intensa pluja, un transeünt va fer una foto a una persona que s’aixoplugava a l’entrada d’un edifici al centre de la capital, coberta dins un sac de dormir.
 
La imatge es va fer viral a les xarxes socials i en aquestes mateixes xarxes el titular d’Interior i candidat de DA a les eleccions generals va anunciar la “solució del problema”.
 
Una solució manllevada de l’adoptada per Aznar el 1996 a Melilla; una solució com les que preconitza al país veí el partit d’extrema dreta Vox: posant a la frontera del riu Runer aquesta persona, “nacional d’un país de l’est d’Europa”, segons va escriure el ministre. El que s’anomena en llenguatge de drets humans, una expulsió en calent.
 
Els matisos que “disposava de mitjans econòmics escassos” i “que els agents del cos de policia l’han acompanyat amb el seu acord a la frontera del riu Runer” són, per dir-ho suaument, propis d’un militant d’aquells partits extremistes europeus (a Hongria, Finlàndia, Àustria, Itàlia, Espanya...) que tanta repulsa i por ens fan.
 
És cert que la molt perfectible Llei d’immigració vigent tracta, al seu article 14, dels mitjans econòmics dels estrangers que circulen o volen sojornar al nostre país; però no hi ha cap cobertura legal per dictar una expulsió immediata de les persones que no complirien aquest requisit de suficiència de mitjans.
 
La Constitució i els tractats internacionals signats no encaixen gens amb la precisió (discriminació?) del ministre sobre l’origen del ciutadà (d’un país de l’est) que deixà en pura retòrica la clara protecció dels drets humans que garanteix l’article 6 de la nostra Constitució: “Ningú no pot ésser discriminat per raó de naixement, raça, sexe, origen, religió, opinió, o qualsevol altra condició personal o social.”
 
Comentant la frase d’Aznar, Jordi Solé Tura escrivia el 29 de juliol del 1996 al diari El País el següent: “No hi ha res de més perillós per a una societat que comença a sentir-se insegura que convertir tots els conflictes i totes las contradiccions en problemes d’ordre. L’ordre [públic] és important, però no pot mantenir-se a costa de la dignitat humana ni contra els principis fonamentals del sistema democràtic. La política té moltes servituds i més que en cap altra comesa s’ha de saber sempre quins són els propis límits.”
 
Som una societat estranya; admirem la feina que fan les ONG com Metges Sense Fronteres o Open Arms al Mediterrani, ens indignem pels propòsits sobre els immigrants il·legals d’un partit extremista espanyol i, alhora, podem mantenir-nos molt satisfets, amb ulls i oïdes ben tapats, sobre una acció que es fa aquí, a casa nostra, i que avui és impensable a qualsevol país europeu. En primer lloc, perquè el país de l’altre costat de la frontera no admetria aquesta exportació d’un problema.
 
Però, com assenyalava Solé Tura, entre les servituds d’un polític responsable (no populista) hi ha la de trobar una solució compatible amb la dignitat humana i els principis bàsics d’un sistema democràtic.
 
Pel fruit es coneix l’arbre, diu el proverbi; el ministre Espot no va voler o no va saber trobar aquesta solució compatible amb la dignitat humana i també amb les polítiques d’immigració i de circulació de ciutadans que imperen als països de la Unió Europea (de l’est, oest, nord i sud d’Europa) amb els quals volem signar un acord d’associació. Un acord que ens impedirà tractar els ciutadans comunitaris de la manera com es va tractar l’home que dormia.
 
Quan vaig veure la imatge de la persona al sac de dormir, em van venir a la ment – ja sabeu, soc home d’imatges– unes frases d’un llibre de Georges Perec i em vaig posar a la seva pell: “Ara no tens més refugis. Tens por, esperes que tot s’aturi, la pluja, les hores, el flux dels cotxes, la vida, els homes, el món, que tot es col·lapsi.” El llibre es diu Un homme qui dort, el mateix Perec va dirigir un film que es va fer amb aquest guió. Una història que a alguns ens provoca solidaritat i empatia amb el protagonista.
 
És clar que, al diccionari mental dels manaires, aquestes paraules no existeixen; la seva única obsessió és assaltar el poder.
 
Si tingués un instant de sinceritat, Xavier Espot podria repetir les paraules del rei Lear “que poc m’ha preocupat, fins ara, tot això!”

Intervenció de Gerard Alís en el debat de la modificació de la llei d'immigració

Crea: 05/18/2018 - 13:30
Álís, durant una roda de premsa amb Rosa Gili.
Sotmetem avui a debat una nova modificació de la llei qualificada d'immigració. Com venim de sentir dit text té per objectiu adaptar la regulació de diferents tipologies d'autoritzacions d'immigració vigents a la realitat econòmica i social actual.
 
No m'allargaré amb el detall del text doncs ens acaba de ser exposat, destacant que es modifica l'autorització de treball per compte propi, es crea una nova autorització d'immigració temporal per a joves amb opció de treball, per permetre residir i treballar temporalment a Andorra als joves nacionals o residents en països que han signat un acord amb el nostre país relatiu a l'establiment de programes de viatges formatius o de lleure amb possibilitat de treball, es modifiquen parcialment les condicions de concessió de l'autorització d'immigració per estudis per permetre que els seus titulars puguin treballar un determinat nombre d'hores setmanals, i és fan alguns ajustos de caràcter tècnic per clarificar conceptes i millorar redactats.
 
Malgrat el desacord amb l'actual text de llei d'immigració que els socialdemòcrates anem manifestant a cada modificació del text, perquè entenem que continua limitant a la pràctica els drets dels immigrants legalment autoritzats a treballar, amb les conseqüències que això comporta en la cohesió social del país, sí que entenem com a millores la majoria de modificacions incloses en el text pel projecte de llei avui a debat i compartim la creació i la modificació d'aquelles tipologies d'autorització per afavorír el treball per formació o mentre es cursen estudis.
 
Tanmateix no compartim el que és també una modificació clau que efectua el projecte de llei a debat, com és l'addició d'un nou requisit per obtenir l'autorització de treball per compte propi. Dita autorització fou en el seu dia creada per facilitar la inversió estrangera, perquè anava directament vinculada a facilitar la instal·lació a Andorra d'aquelles persones que decidissin obrir el seu negoci al nostre país, i per tant al nostre entendre va vinculada amb el foment de la mateixa. Ara amb el projecte de llei s'estableix al nostre entendre una limitació a dit tipus d'autorització fent obligatori la constitució d'un dipòsit com a requisit per obtenir dita autorització. Al nostre entendre això és un fre a la captació de talent i al foment de la implantació a Andorra d'emprenedors estrangers.
 
Tot i haver entens la motivació del Govern en la modificació dels requisits d'aquesta autorització, sembla que existeix un cert abús en la sol·licitud de dita autorització, creiem que la solució plantejada no és l'adequada i pot ser contraproduent, com he dit frenant el procés d'obertura d'Andorra al món, i d'implantació d'empresaris a Andorra.
 
El treball en comissió ha permès millorar en molts aspectes el text inicial, però no ha permès obtenir una solució convenient al nostre entendre a la qüestió esmentada de l'autorització de treball per compte propi.
 
Creiem que la legislació vigent ja preveu mecanismes suficients per lluitar contra un possible abús de dita autorització, sense que sigui necessari incrementar els requisits per obtenir la mateixa, anant aquesta acció en contra d'una política de projecció internacional del nostre país i de foment de la inversió internacional com he dit. Ens sembla doncs que aquesta qüestió no queda ben resolta, i de ben segur caldrà procedir a modificar-la en el futur.
 
Per l'exposat els consellers del PS no podem donar el total suport al projecte de llei objecte de debat.
 

La Jungla de Calais, vergonya de tots

Crea: 10/28/2016 - 10:55
Des de l’article que vaig publicar el 4 d’abril en aquest mateix diari, L’acord de la vergonya, res no ha millorat per als immigrants, sinó tot al contrari.
 
Segons dades de l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM), la xifra d’immigrants que passen les fronteres per arribar a Europa continua augmentant.
 
Uns 83.201 refugiats immigrants han arribat a Europa fins l’octubre del 2016. Gairebé 991.000 refugiats i immigrants han arribat per terra i per mar des d’inicis del 2015 a Europa.
 
Els ministres de l’Interior de la Unió Europea van assolir el setembre del 2015 un acord per distribuir les demandes d’asil: la UE acollirà un total de 160.000 refugiats en dos anys. ¿On van a parar la majoria d’aquests immigrants?
 
Sols parlaré dels països més propers: França i Espanya. Actualment, aquests dos països pateixen el fracàs europeu en matèria d’asil de refugiats.
 
A França, al campament de la Jungla de Calais, immens assentament humà situat al nord de França. Tot i que en els dos darrers anys la població d’exiliats amuntegats a Calais ha crescut de forma exponencial, fins a arribar a 10.000 persones l’estiu passat, la pressió migratòria va començar el 1995. Llavors, va ser l’arribada dels primers refugiats que fugien de les guerres i la inestabilitat dels seus països. A causa de les precàries condicions sanitàries de l’assentament es va començar a intervenir oficialment, amb l’objectiu de millorar l’habitabilitat. Però els problemes van seguir presents (falta d’aigua, d’equipaments sanitaris i higiènics i de llum). El gener del 2016 es van instal·lar 125 barracons amb capacitat per a unes 1.500 persones. Va ser del tot insuficient.
 
El Govern francès ha desmantellat el vergonyós campament i ha desallotjat els migrants cap a algun dels 450 centres d’acollida (CAO) repartits per tot França. L’operació va començar dilluns, 25 d’octubre. Un total de 145 autocars repartiran els demandants d’asil als centres d’acollida. Veïns i associacions humanitàries es mostren escèptics sobre el futur, ja que la majoria volen anar a la Gran Bretanya. Aproximadament set de cada deu adults rebran asil a França i la resta seran deportats. Els menors d’edat que tinguin família vivint a Anglaterra són els únics que podran creuar el canal de la Mànega. Sols una minoria d’immigrants seguien aferrats a la idea de travessar el canal i de nit, hores abans que comencés el desmantellament, van fugir del camp per instal·lar-se a uns quants kilòmetres de distància.
 
A Espanya, els CIE (centres d’internament d’estrangers). A Espanya hi ha uns deu centres en funcionament que retenen estrangers sotmesos a expedients d’expulsió. Molts es troben il·legalment en territori espanyol. Els col·lectius pels drets dels estrangers que van participar en la trobada estatal de col·lectius de lluita contra els CIE, que es va celebrar l’octubre del 2011 a València, van exigir el tancament dels CIE denunciant el que consideren que és una “criminalització sistemàtica” de les persones migrants i la “repressió” a què estan sotmeses quan exerceixen el seu dret a la llibertat de moviment. Van assenyalar que l’Estat exerceix una “constant repressió de les persones refugiades i migrants, practicant sistemàticament identificacions i batudes racistes”.
 
La meitat dels interns no té antecedents penals, un 23% acaben d’arribar a l’Estat espanyol i el 43% dels que estan tancats feia més de set anys que estaven a l’Estat espanyol. Entre aquestes persones hi ha menors, dones víctimes d’explotació sexual, refugiats, embarassades i persones malaltes. El 2014 diverses entitats de la societat civil engegaren la campanya Tancarem el CIE de Barcelona, que denuncia que el centre “no garanteix la seguretat i els drets de les persones retingudes” i que “priva de llibertat persones que no han comès cap delicte”.
 
I, encara més greu: segons l’ONG Proactiva Open Arms, 12.700 persones han mort al Mediterrani des del 2010!
Subscriure a RSS - immigració