Internacional Socialista

Aquest proppassat dissabte se celebrà a Barcelona la Reunió del Consell de la Internacional Socialista amb la presència dels partits membres arribats d'arreu del món. Jo vaig tenir l'oportunitat de formar part de la delegació del Partit Socialdemòcrata, membre de ple dret d'aquest organisme. Vàrem aprofitar la proximitat geogràfica de l'esdeveniment per participar-hi i copsar el clima que s'hi respira –almenys aquesta darrera era la meva principal motivació–. Les comunicacions es dividien en tres blocs: el futur de l'esquerra socialdemòcrata, els conflictes actuals i les possibilitats de pau i les respostes humanes a les crisis humanitàries.

 

Personalment sóc força escèptic amb aquest tipus de fòrums, precisament a causa de la seva qualitat de fòrums, és a dir, d'institucions sense una incidència eficaç en les seves resolucions. Ara bé, vaig atendre amb força interès a les diverses comunicacions dels diferents ponents. Vaig estar testimoni de les diferències entre partits que tot i pertànyer a la mateixa família política es mantenen intactes quan es tracta de qüestions que afecten els seus respectius estats – la qual cosa no significa cap novetat, penso en la Primera Guerra Mundial i els cèlebres crèdits de guerra–. Un exemple foren les comunicacions per part del Frente Polisario del Sàhara Occidental, d'una banda, i de l'altra de la Unió Socialista de les Forces Populars del Marroc. Ambdues parts mantenien una visió diferent del conflicte, sense concloure un punt comú més enllà de lamentar la situació. De la mateixa manera es conduïren les comunicacions del representant de Fatah –Palestina– i la de Meretz –Israel– que concloïen en un punt decisiu, l'actual política israeliana vers el conflicte és insostenible. Vam assistir també a la crida desesperada del ponent Maung Tun Kin, representant de l'Organització dels rohingyes de Birmània, que exposà la crua situació d'aquest poble desplaçat i assetjat pel seu propi govern.

 

Ho va dir un altre dels ponents: des de les acaballes del segle XIX el món ha viscut en guerra permanent, i ho continua fent. Parlant informalment amb els meus companys arribàrem a la conclusió a la qual arriba qualsevol persona mínimament atenta: el món està malament. Alhora esmentàvem allò que se sent a tot arreu quan parles d'aquestes coses: tenim una gran sort havent nascut en aquesta banda del globus, però no només una gran sort –dèiem– també una gran responsabilitat. Aquesta responsabilitat és la de mantenir en les nostres societats el marc de llibertat, d'igualtat i de justícia, i això no es pot fer sinó ampliant els seus marges, lluitant cada escomesa d'aquells que els vulguin reduir. Perquè els drets no són una realitat abstracta caiguda del cel i que un cop arribats romanen allà per si sols, sense necessitat d'exercir-los ni de defendre'ls. La dignitat d'una vida que valgui la pena ser viscuda, la fraternitat que neix del reconeixement mutu: aquest és –o hauria de ser, si més no– el nostre objectiu. I això es construeix cada dia, a casa nostra. No és una qüestió de valors de cadascú, és una qüestió política. Un altre dia aprofundiré en aquest darrer punt.