Llei de transferències

Suposo que aquestes alçades tothom deu tenir clar que havien vingut per quedar-se. La seva aposta decidida com a governants ambiciosos es palesava també en la parcel·la mediàtica. Diria que alguna cosa se’ns escapa a les conciutadanes i els conciutadans d’aquest país i, sense voler pensar malament, a molts mitjans de comunicació de casa nostra.

Fa pensar, i molt, que en aquest país en què ens queixem assíduament de la lentitud de l’Administració resulta que tots som ben diferents segons la parròquia on residim. L’entramat de les competències i les transferències “made in Andorra” fa tremolar qualsevol. Ja ho saben, “tothom” està d’acord que són dos lleis que cal “modernitzar” per adaptar-les a la realitat actual. Però aquí, cada cop que algun cònsol hi fot la seva cullerada per reproduir el discurs que li han escrit des de la casa gran, sempre acabem aportant un pelet d’ineptitud que, en el pitjor dels casos, ens condemna a veure com els altres ens van passant la mà per la cara. No sé si és cosa de les temperatures o el sobreescalfament, però segur que tampoc hi ajuda.

Des del dilluns de la setmana passada que anem recollint les declaracions de diversos cònsols per fer més agradable, i amb vaselina, la proposta del “nou” model de transferències que ens posa el Govern damunt la taula. Se’m fa difícil emfasitzar el terme “nou” quan l’objectiu final és deixar-ho tot tal com està.

Resulta que a alguns cònsols els falta temps per posar en entredit qualsevol proposta que pretengui fer avançar el model de les transferències cap a una forma de repartiment més justa que afavoreixi poder garantir els mateixos serveis públics i amb les mateixes garanties qualsevol dels nuclis de casa nostra, defugint la càrrega que té aquell terme que sembla que tan poc ens agrada del “parroquialisme”. I és que, per si no ho sabien, de “parroquialisme” n’hi ha de dos tipus: el ben entès i el mal entès. El ben entès és el que defensa que el model es mantingui per fer veure, encara que sigui mentida, que la teva parròquia va per davant de tot. El mal entès és el que defensa el mateix que l’anterior, però de forma pública i deixant ben clar que t’és indiferent que se’t vegi el llautó.

I el que defuig el discurs del “parroquialisme” i defensa que el model canviï perquè no hi hagi parròquies que passin per davant de tot és el que titllen de negacionista. I encara que sembli mentida, de negacionistes en som una colla. I és que aquest “parroquialisme” que ens venen, que es veu que no és el nostre, fa una pila d’anys que va començar a caminar cap al Gòlgota fins que, després de vendre’ns la salvació abans d’arribar-hi, va derivar en un sentiment de frustració, desencís i llunyania.

És igual que a aquestes alçades sigui evident que unes parròquies aporten més que altres i no siguin recompensades en conseqüència, i altres rebin premis en forma de percentatge segons la mala gestió de les finances públiques o en forma de declaracions de projectes d’interès nacional passant-se la legislació pel folre.

El model de repartiment que ens presenten és simplement una mena de premi en forma de reconeixement institucional al més ben parit i no s’amaguen a l’hora d’afirmar que donar més pes al factor població és “injust” i “poc democràtic” perquè va en contra de l’equilibri territorial.

I on és la moralitat d’aquests senyors que titllen d’antidemocràtica una redistribució de la riquesa i que titllen de localistes i ximplets tots els que ens atrevim a discutir l’actual i insolidari model de repartiment?

I és que, per molts tombs que hi acabem donant, cada cop tinc més clar que el problema no radica en el fons sinó en les formes que, els agradi o no, són el reflex fidel d’una realitat política ben dolorosa.