lleis laborals

A l'escena final del cèlebre film Metròpolis –del 1926– un cap dels treballadors de la ciutat encaixa la mà amb el propietari de l'empresa que regeix l'urbs. Aquesta és la conciliació després de la rebel·lió dels primers. El pacte el beneeixen Maria, l'auxiliadora dels pobres i Freder, fill de l'industrial; un text s'interposa davant de l'espectador: "Per fi el cor és el mediador entre la mà i el cervell" –si no recordo malament–. L'escena, diu Sigrfried Krakauer –en el seu De Caligari a Hitler. Una història psicològica del cinema alemany–, es tracta d'una conciliació artificial, pròpia de la mentalitat col·lectiva dels anys de la República de Weimar, o dels estats en crisi, o dels Estats que es troben en un moment històric determinant pel seu futur immediat. En aquests contextos soldria guanyar terreny la idea que només el sentiment pot cohesionar una societat desigual i molt dividida.

 

Allunyant-nos en el temps i salvant les distàncies, a hores d'ara encara trobem cert corrent d'opinió que concep les relacions entre treballadors i propietaris de la mateixa manera que ho fa Metròpolis, és a dir, que els veu com a agents socials iguals per si mateixos i que poden arribar a acords des de quelcom semblant a un sentiment de comprensió via intermediació estatal. La realitat, però, ho desmenteix. Per a la socialdemocràcia l'Estat ha de garantir els drets dels treballadors perquè aquests es troben en una posició estructuralment més feble, ja que no tenen accés a les rendes si no és venent la seva força de treball.

 

Llegint l'exposició de motius de les propostes de llei de relacions laborals, de conflicte col·lectiu i d'acció sindical i patronal hom s'adona de quines són les concepcions de fons que les inspiren i es troba, sense voler-ho, que aquestes mantenen la simplista i falsa simetria entre ambdues classes socials. Les obligacions que es van contraure respecte a la legislació dels drets laborals reconeguts per la Constitució –incloent-hi el de vaga i el de representació dels treballadors– motiven la redacció de les propostes. Això no obstant, el plantejament conciliador troba que si els treballadors han de tenir garantits els seus drets, també els haurien de tenir els empresaris. Així, la realitat s'esfumaria dels debats i l'artificialitat sobredimensionaria els interessos de la part propietària, que no essent suficient amb la seva posició estructuralment superior, blinda els seus mecanismes de dominació, centrats aquests –encara que no en exclusiva– en l'acomiadament no causal.

 

Aquesta ceguesa seria la que du a afirmar que el fracàs de la negociació col·lectiva establerta en l'anterior paquet legislatiu laboral –el del 2008– té les seves causes en –cito– "la dimensió reduïda de la gran majoria de les empreses andorranes", en "la manca de costum o tradició pel que fa a les relacions laborals col·lectives", en "la rotació elevada dels assalariats en les empreses" i en "l'absència d'afiliació de molts assalariats o empresaris en les organitzacions representatives corresponents".

 

Aquesta visió, que predomina als preàmbuls citats, no podria comprendre que el fracàs és degut al caràcter simulador de la negociació col·lectiva que nodria aquelles lleis. Aquest nou paquet no superaria aquest caràcter de simulacre, és més, l'empitjoraria, perquè el nom no fa la cosa però dóna pistes de quines són les concepcions de partida dels qui bategen. De la insistència emergiria i es manifestaria la visió conciliadora que, pròpia dels propietaris, falsejaria tota la filosofia que hi ha rere l'establiment i manteniment dels drets dels treballadors i de les treballadores. Serem iguals només en la mesura en què s'augmentin i es garanteixin els nostres drets i es redueixin i corregeixin els privilegis de les empreses. Tota la resta seria, tan sols, discurs.