menors

Fa uns dies, al Consell General vam aprovar la llei de drets i deures dels pacients i de la història clínica. Des del Partit Socialdemòcrata (PS), vam donar suport al text perquè entenem que pot ser una primera eina per ordenar millor el nostre sistema sanitari.

 

Tot i aquest vot favorable, vam lamentar algunes disposicions de la nova llei i un dels aspectes que no ens agrada és la regulació dels drets a la salut dels menors d’edat. De fet, ens preocupava tant que vam presentar reserves d’esmena constituint així un darrer intent de millorar aquesta part del text. Vam proposar el debat al ple del Consell d’aquells canvis que no havien estat acceptats en el treball en comissió.

 

Entenem que l’adolescència mereix una especial consideració. Teníem sobre la taula el repte d’establir un equilibri entre el respecte a la intimitat dels joves i la seva capacitat de decisió i el fet de preservar el dret dels seus pares o tutors a tenir coneixement dels problemes de salut que afecten els seus fills a fi de poder-los aconsellar i acompanyar en decisions delicades. Al cap i a la fi, crec que ningú podrà discutir que són les persones que millor vetllaran per l’interès dels seus fills i filles.

 

Una altra de les modificacions proposades feia referència a l’edat a partir de la qual un adolescent té dret a donar el seu consentiment. Seguint les recomanacions fetes per part del Comitè de Bioètica, vam proposar que aquesta es rebaixés. Vam demanar que es quedés en els 14 anys. Permeteu-me exposar un fet real per reflexionar –no dic que aquí hagi de ser necessàriament així, només demano tenir capacitat per pensar-hi–. A Holanda, un tribunal va autoritzar un nen de 12 anys a refusar la quimioteràpia després d’haver estat tractat infructuosament amb radioteràpia. Aquesta voluntat es va respectar malgrat l’oposició del pare i davant el fet que el noi havia decidit amb la seva mare provar la medecina alternativa.

 

També enteníem que, malgrat ser positiu que els pares estiguin informats, els menors també han de tenir la possibilitat d’oposar-se a què l’equip mèdic comuniqui aquestes dades als progenitors, sempre i quan no sigui un cas de risc imminent i greu per a la seva integritat física o psíquica. Pensàvem en joves que poguessin estar vivint situacions de ruptura familiar o en temes de salut reproductiva. Era una proposta que, de fet, seguia legislació comparada d’altres països i s’adaptava a dades reals d’aquests mateixos estats pel que fa als inicis de l’activitat sexual que, segurament, es poden extrapolar a la realitat andorrana. A França, les enquestes diuen que un 27% dels adolescents comencen a tenir relacions abans dels 16 anys i estudis similars a Espanya parlen de xifres entorn del 16% també amb primeres experiències viscudes a aquesta edat. Finalment, i malgrat posar sobre la taula aquestes dades, tampoc se’ns van acceptar les nostres esmenes.

 

Així doncs, la llei finalment aprovada mantindrà el defecte que ja tenia, en aquest àmbit, el text original. No dona autonomia als menors de 16 anys. Creiem que és un error que limita de forma important el dret fonamental a la salut dels nostres joves, sense tenir en compte quina és l’època i la realitat actual.