Partit Socialdemòcrata

Museu Nacional

Museu, temps i espai

Crea: 06/28/2019 - 13:07
Torna el debat que sempre ha estat allà. Es tracta d’una reivindicació vella i que la seva postergació ha provocat que assoleixi certa maduresa. És per això que ara no caldria tornar a començar de zero, sinó debatre amb un horitzó, amb una certesa. Com concebre un hipotètic museu nacional? Aquesta és la meva petita contribució, la qual justifico en l’interès que em produeix l’existència d’un espai com aquest i la importància que, trobo, té per a tots nosaltres.
 
No he pogut explorar gaire l’origen i el context de l’expressió, però els titulars avançaven que s’està treballant en el “relat identitari” que oferiria el futur museu. Crec, sincerament, que un museu nacional ens serà útil sempre que fugi d’explicar la nostra història, almenys directament. El museu nacional hauria d’ésser un museu d’art, no perquè a mi m’interessi particularment la qüestió, sinó perquè la producció i generació d’avantguarda artístico-literària empeny i alhora arrossega altres camps afins com el pensament i les humanitats, camps coixos a Andorra, qui externalitza gairebé tota la seva educació superior.
 
El museu tindria una vocació sintetitzada en l’encreuament de la dimensió espacial amb la temporal. En l’espacial, el museu constituiria un pol de reunió de la comunitat artística (artistes, productors i espectadors) i podria treballar per a ells en els aspectes de l’exhibició, el debat, la difusió i la producció. Així, el museu treballaria amb l’art relacionat amb Andorra, però també com a porta d’entrada de l’art internacional, generant escenaris d’intercanvi (col·lecció nacional amb la seva sala o sales i exhibició temporal d’art d’arreu, a més d’exposicions conjuntes tematitzant el lligam) fent d’aquest intercanvi el concepte mateix del museu, trencant amb el tòpic de l’aïllament proverbial, conceptualitzant la realitat històrica d’una Andorra travessada d’una manera o una altra pels corrents de cada època.
 
Respecte a la dimensió temporal es treballaria el passat, el present i el futur. Respecte al passat, el museu pot fer una proposta oficial de la història de l’art d’Andorra i explicar-la, alhora que impulsar la recerca en aquest àmbit. Pel que fa al present, el museu pot dedicar tota una part del projecte a la contemporaneïtat –gairebé és prescriptiu que ho faci– exhibint i difonent, alhora que compartint i intercanviant, tal com deia més amunt. La contemporaneïtat seria tot un programa, tota una branca del futur museu, que es convertiria així en una institució ciutadana.
 
I finalment, el futur. Dic finalment perquè tothom sap que el futur no existeix, però sí que es crea. I de la mateixa manera que dediquem caps, temps i diners a la creació del futur en l’economia nacional podem dedicar recursos al futur de les arts i del pensament a Andorra. Aquest podria ser també un programa del museu que, a més, revertiria en el seu propi desenvolupament i a tots nosaltres ens faria millors.
 
Poden llegir que no he parlat de turisme ni de visitants, no cal, no és aquest l’objecte del museu –el grau de popularitat del museu dependrà de si duu a terme el seu projecte o es conforma de ser una sala d’exhibicions d’obsolescència més que previsible. Tampoc he parlat de tecnologia: que el museu es trobi a l’alçada dels temps no és qüestió ni de pantalles ni de llums de colors. La veritable modernitat serà concebre un espai generador, que eduqui, que provoqui i que faci que l’activitat artística floreixi amb força i continuïtat. I que ens acostumi a ell, que ens convidi perquè sabem que no ens fallarà.

Identitat perduda

Crea: 11/12/2018 - 11:05

Dies enrere coneixíem que la comissió de treball sobre la “marca” Andorra ressaltava, entre les febleses constatades en l’anàlisi realitzada, la pèrdua de la identitat i el deteriorament del medi ambient del nostre país. Que part de la qüestió es plantegi en termes d’identitat és extraordinari i hauria d’obrir la possibilitat de debat. No crec que hagi sorprès ningú ja que en bona part aquesta pèrdua és conseqüència de la deriva en polítiques (?) turístiques i culturals alienants que desfan el patrimoni cultural i natural entre shopping festivals, Cirque du Soleil, mercats de Nadal “importats” o la promoció –només– del Museu Carmen Thyssen a les fires del sector turístic –la resta d’equipaments és ben igual. Accions que han portat a una “marca” de país difícil d’identificar i pel que sembla poc interessant. Què passa amb el patrimoni arquitectònic, amb els museus, públics i privats, amb les festes declarades, des del 2010, d’interès cultural com les falles de Sant Joan i ara inscrites en la llista del patrimoni immaterial de la UNESCO o amb la vall del Madriu-Perafita-Claror? I els festivals de música d’Andorra la Vella i Ordino? No deuen ser interessants o prou “vendibles” per als responsables turístics o és que no existeix cap coordinació entre els responsables dels diferents sectors? Mentrestant no es fa res per promoure i posar en valor les manifestacions culturals locals, ni es promou l’autoestima comunitària i tampoc s’integra la comunitat local a les activitats turístiques. Davant d’aquesta indefinició és necessari més que mai reprendre –de nou– el debat entorn el Museu Nacional, un espai que col·labora en la construcció de la identitat i participa en el desenvolupament d’una societat cohesionada socialment parlant. Potser així ens coneixerem més i millor, ho podrem explicar i ens podrem presentar al món tot retrobant la identitat perduda.

Museu Nacional: cultura i identitat

Crea: 07/07/2017 - 11:05
Sembla que torna a plantejar-se la necessitat d’un museu nacional per a Andorra. En el marc del congrés demòcrata del 20 de maig, en la ponència sobre nacionalitat, integració i identitat, l’exministra d’Educació Roser Suñé parlava de generar un “sentiment de pertinença” i de “construir espais” on siguin visibles elements de la nostra història que reforcin la “noció d’andorranitat”. Tot un repte quan la nostra societat viu (fa temps) un procés de canvi i de reformulació de la seva cultura i la seva identitat (De la Parte, 2004).
 
El nostre posicionament és força diferent. Nosaltres entenem la cultura com una construcció en constant transformació (valors, forma de vida, sistema de relacions, tradicions, creences, emocions...) i per tant compartim la idea d’una identitat en constant construcció (Bauman, 2005). És en aquest sentit que defensem el projecte d’un museu nacional com un espai de construcció de cultura –o cultures– per generar debat i l’expressió dels valors i de les creences perquè tothom les pugui discutir, adoptar o rebutjar. Un espai que contingui la memòria col·lectiva recollida en forma d’imatges, objectes... que narrin històries, sobre grups i comunitats, creences i valors, conflicte social, gènere, llengua, etc. Un lloc que no ens situï com a mers consumidors de cultura sinó que ens faci còmplices en l’objectiu de desenvolupar espais de convivència, d’intercanvi i de creació per dibuixar noves maneres de conèixer-nos i de relacionar-nos.
 
Proposem un debat que està, doncs, en la forma com el museu col·labora en la construcció de la identitat, com participa en el desenvolupament d’una societat cohesionada socialment parlant i com participa en el desenvolupament de la idea de civilitat.
 
Necessitem un espai que ens permeti entendre la complexa articulació entre els processos d’identitat social col·lectiva i els processos de canvi social, com també que el sentiment identitari es construeix en confrontació i en relació amb altres identitats. Això no és obstacle perquè hi hagi tot un conjunt de senyals i referents simbòlics que tenen significació per als andorrans, ja que evoquen moments de la història compartida, generen emocions i transmeten valors. Traces i empremtes que donen, en definitiva, sentit de pertinença i generen consciència col·lectiva.
 
Andorra necessita espais de relació social. Per això creiem que el museu que necessitem està més proper a un centre cultural dinàmic i amb un paper actiu de prestació de serveis a la comunitat que a una exposició sobre la història i el passat nacionals. Un centre cultural que ha de desenvolupar la seva activitat mantenint una relació d’equilibri entre la conservació i la creació de col·leccions, la investigació, la difusió i la posada en valor del patrimoni cultural i, per descomptat, el gaudi dels seus visitants.
 
Potser la clau de tot plegat està a repensar la diversitat existent i eludir la idea d’una cultura andorrana estancada en un passat excloent i acceptar que s’ha de replantejar cap a una major diversitat i complexitat. La tasca del museu nacional hauria de ser la de reflexionar sobre un bagatge cultural permeable a la nova realitat social i que faciliti la construcció d’una societat que assimili la diversitat i el canvi amb diàleg, tolerància, respecte i dignitat. Un lloc de producció de significats i, per tant, generador de cultura i identitat.
Subscriure a RSS - Museu Nacional