passeig de Mojácar

Un altre ensurt per la deixadesa en l’àmbit del manteniment a la parròquia d’Encamp. Dijous a la tarda es desprenia una tanca del passeig de Mojàcar a tocar del complex esportiu i sociocultural. Sortosament, no hem de lamentar cap desgràcia perquè un jove va agafar al vol l’infant que s’hi havia repenjat. Sortosament, no hem de plànyer cap desgràcia perquè no era un adult el que s’hi havia repenjat. Intervenció ràpida l’endemà al matí i el tram de passeig torna a estar a l’espera que caigui alguna altra tanca per l’estat deplorable en què es troben les bigues que les aguanten. Un estat tan deplorable que aviat farà un any que es va tancar la part del passeig inferior, que va del Complex fins a l’Hotel Pere d’Urg, pel perill imminent de caiguda. 

 

Mentrestant, aviat també farà un any que es va promoure un concurs d’idees per embellir el passeig i resoldre aquestes deficiències en seguretat, però a falta de calerons, diuen, cal ajornar l’execució de la inversió que possiblement s’haurà d’anar fent per fases. Mentrestant, el tram del passeig on es va produir l’incident i on fàcilment algú hi hauria pogut perdre la vida, torna estar obert amb la firma, com a garantia de seguretat, del senyor encomanem-nos a algú de més amunt perquè això no passi.

 

Fets que es produeixen simultàniament mentre es presenta el marc pressupostari del mandat en què, per al 2017, la majoria promet absorbir l’1% de l’increment de la CASS que han hagut d’assumir els treballadors de casa comuna perquè fa temps que tenen el sou congelat, mentre els altres comuns del mateix color prometen no fer el mateix que el Comú d’Encamp. I no dic això perquè no sigui cert que els funcionaris de casa comuna faci molts anys que tenen els salaris congelats, però potser que els responsables facin front al problema real de la congelació enlloc de fotre tupinades incomprensibles, inviables a l’hora de posar-les a la pràctica, d’absorcions que toca assumir inevitablement i per llei a qualsevol ciutadà d’aquest país. Una mesura incomprensible, si no és perquè l’han pres en un ambient d’aquests tan ludicofestius a què ja ens tenen massa acostumats. 

 

Fets que es produeixen amb la mateixa simultaneïtat amb què el cònsol major insisteix en el capítol dels salaris a la premsa (aquell en què es van apujar el sou i encara no han pogut resoldre) amb confessions del tipus: “Ens havíem reduït el sou un 30% i quan et passes de frenada és complicat tornar enrere”. Permetin-me que faci una pausa per respirar. 

 

Res, ja saben que a mi també em costa poc passar-me de frenada. I és que resulta que mentre les ciutadanes i els ciutadans de la nostra parròquia esperem l’organigrama dels recursos humans, plouen contractes eventuals a tort i a dret rere l’argument del redreçament de les finances que auguren que el sol tornarà a sortir per tots. Ja em perdonaran, però un ja no sap ben bé si aquest agradable diagnòstic és fruit de la cafeïna matinal o és el resultat d’una llarga reflexió de reunió de pluja d’idees, però vist el panorama, les prioritats i la disbauxa numantina que regna en la presa de decisions i l’establiment de prioritats a la plaça dels Arínsols, jo diria que sense voler han acabat posant la marxa enrere i que encara que hi hagi calerons altra vegada, sempre hi ha una magnífica excusa per escatimar-los amb segons qui i per segons quins projectes i que, com passa sempre a casa nostra, no són pas els de condicionar allò que fa més pena o que està en un estat més deplorable, encara que ens hi juguem la seguretat dels veïns.