Portugal

Per iniciativa d’António Costa, un socialista de carrera que havia perdut les eleccions, l’octubre del 2015 els tres partits d’esquerres (Partido Socialista, Bloco de Esquerda i Partido Comunista Portugués), en un gest d’innovació política que quedarà als annals de la democràcia europea, van entrar en negociació per intentar la viabilitat d’un govern d’esquerres liderat pel Partit Socialista, que era el que havia obtingut més vots dels tres a les eleccions. Aquestes negociacions van fer possible un govern d’esquerra, fet sense precedents a l’Europa de les últimes dècades.

 

La innovació d’aquests acords tenia vàries premisses:

 

-Els acords eren limitats i pragmàtics i tenien per objectiu fer possible un govern que parés l’empobriment dels portuguesos.

 

-Els partits mantenien la seva identitat pragmàtica i les seves sigles.

 

-El govern per ser coherent havia de ser de la responsabilitat d’un sol partit.

 

-Els acords es farien de bona fe i totes les parts els comprovarien regularment.

 

L’objectiu era parar les retallades, reposar els ingressos dels treballadors i dels pensionistes segons l’escala d’ingressos i frenar les privatitzacions tan practicades pel neoliberalisme i pel capital financer global. Fruit d’aquests acords, el Govern, amb António Costa com a primer ministre, va prendre possessió en un ambient políticament hostil del president de la República, Marcelo Rebelo de Sousa, de la Comissió Europea i de les agències financeres, tots ells fidels a l’ortodòxia neoliberal.

 

“La crisi va provocar canvis terribles a Portugal. Fuga de cervells entre els joves, fallida d’empreses i enorme angoixa social. El desànim emocional va ser immens, però Costa i Rebelo, encara que eren de partits rivals, formaren una entesa per sortir els portuguesos de la depressió”, relata Patricia Lisa, experta en política pública i investigadora del Real Instituto Elcano. Després de dos anys d’aquest Govern, Portugal viu una gran millora econòmica i abandona les polítiques d’austeritat aplicades a Europa des de la crisi de l’euro. El ministre de Finances, Mário Centeno, va congelar la despesa pública i, aprofitant la millora de l’activitat i un boom impressionant del turisme, va practicar mesures socials pactades amb l’esquerra i va parar les retallades dels salaris públics i jubilacions. Va disminuir l’IVA i va parar les privatitzacions. També va apujar el salari mínim de 485 a 557 euros.

 

El país creixerà aquest any un 2,8%. L’atur va baixar a 8,5%, la meitat del pic històric registrat el 2013. Els comptes públics tanquen el 2017 en un 1,4%, fet que els va permetre sortir de la llista negra europea dels estats amb un dèficit excessiu.

 

Com podem veure, a poc a poc, la política resultant d’aquests acords va anant donant resultats, vistes les xifres del creixement de l’economia, de la baixada de l’atur, de la millora general de la imatge del país, finalment ratificada per les agències de qualificació de crèdit amb polítiques contràries a les receptes neoliberals.

 

Aquesta innovació política demostra que el neoliberalisme té solament com a objectiu accelerar la concentració de la riquesa sota els auspicis del capital financer global.

 

No hi ha lloc per còpies mecàniques de solucions. Les esquerres poden i han d’aprendre de les experiències globals, però han de trobar les solucions que millor s’adaptin a les seves condicions i al seu context.

 

L’experiència portuguesa té un significat que transcendeix el país en un moment en què els socialistes estan en crisi a Europa.