presó preventiva

Confesso que ja començava a desmoralitzar-me. Des del 2003, quan vaig publicar un primer article sobre l’abús de la presó provisional a Andorra, fins al dia d’avui, he publicat –sent profà en la matèria– cinc o sis escrits sobre el tema i altres connexos com són el populisme penal i la presumpció d’innocència.

 

El 2003 escrivia, a propòsit d’una bretolada de menors d’edat una nit de Sant Joan: “d’un temps ençà es multipliquen els processos en els quals l’ús que el sistema judicial fa de la detenció provisional –l’arrest domiciliari n’és una modalitat– és un escarni a la presumpció d’innocència i al dret a la llibertat. Oblidant la seva funció constitucional de protegir els drets i les llibertats, la Batllia –no és la meva intenció personalitzar– i el ministeri Fiscal, estan recorrent un camí de difícil retorn, que institucionalitza la presumpció de culpabilitat i concedeix una importància menor al dret a la llibertat”.

 

Des del 2003 el meu propòsit ha estat donar informació i compartir les meves reflexions amb el lector, per tal que s’adoni de la importància de tenir un criteri autònom sobre la presumpció d’innocència i l’aplicació de la presó provisional. He insistit a exposar la visió del Consell d’Europa expressada en diverses resolucions, que acota la utilització de la detenció provisional, mal anomenada “presó preventiva”, perquè s’inspiri en els principis següents: ha de tenir un caràcter excepcional; ha d’acordar-se per l’autoritat judicial tenint en compte les circumstàncies del cas; únicament ha de ser mantinguda quan sigui estrictament necessària i mai haurà d’aplicar-se amb els fins punitius d’una pena anticipada.

 

L’apartat 1 de l’article 103 del Codi de procediment penal andorrà invoca un risc genèric, el d’alarma social, que ha desaparegut, per la seva manca d’objectivitat, en els codis de procediment penal dels països veïns. Però fins ara, cap grup, cap partit polític, ni cap associació professional ha manifestat cap crítica, i en conseqüència cap intenció d’instar a la supressió d’aquesta especificitat andorrana.

 

El darrer escrit –¿o potser n’hi va haver altres després?– fa menys d’un any, tractava del cas de dos ciutadans de nacionalitat sèrbia i veïns de Reus que van ser declarats innocents pel Tribunal Superior de Justícia després d’haver estat privats de llibertat durant 19 mesos.

 

Potser una mica cansat (fart?) de la nul·la reacció ciutadana davant un tema transversal com ho és la “injustícia penal” al nostre país, em queixava en aquest article de “tot el món”: del Col·legi d’Advocats, de l’opinió pública, dels opinadors, dels partits polítics (del meu també), dels sindicats, dels parlamentaris... i concloïa pessimista d’aquesta manera: “Crec que ens ho hem de fer mirar. El conflicte entre repressió, seguretat i llibertat que està a debat a totes les democràcies, aquí sembla resolt. Com a les societats que no saben ni valorar ni defensar els drets humans, l’equivocada sensació de seguretat que aparenten donar els poders repressius, encara que sigui amb pífies d’escàndol, guanya la partida a l’exigència de viure lliures.”

 

“Sortosament”, sembla que les darreres setmanes hi ha hagut un canvi positiu, encara que parcial, en aquesta apatia andorrana davant la injustícia que representa la negació del principi d’innocència i l’abús de la presó provisional com a la mesura cautelar privilegiada pels jutges instructors. Veig aquests dies a Andorra una il·lusionada ebullició militant de ciutadans, periodistes, militants i responsables de partits andorrans, en contra de l’empresonament provisional (a Espa-nya) de ciutadans i consellers destituïts de la Generalitat.

 

Avui, no puc més que saludar aquest ímpetu dels meus conciutadans en defensa de les llibertats i dels drets humans.

 

Encara que els meus escrits no hagin tingut cap influència –segurament no eren prou entenedors o ni els van llegir– en la seva benvinguda militància en favor de les llibertats, em considero recompensat de les hores passades a reflexionar sobre la importància de la llibertat més elemental (la de no estar tancat), a llegir jurisprudència de tribunals constitucionals i de corts supremes, codis de procediment penal d’alguns països i articles d’experts en dret penal sobre el populisme en la seva versió punitiva i venjadora.

 

Perquè la satisfacció sigui completa, aquests dies només em queden dos desitjos. El primer, que en el procediment judicial en curs es revisin i alleugin les mesures cautelars que s’han aplicat als acusats independentistes catalans. El segon desig és que el moviment andorrà de solidaritat i de preocupació pels drets fonamentals, no es quedi fora de les nostres fronteres, no sigui només un tic partidista (llibertat per als “meus”) ni tampoc un mecanisme d’evasió per a no afrontar els deures cívics que tenim per a millorar la justícia al nostre país. En aquest darrer cas estaríem davant d’una reacció d’impotència i destructivitat com la que va descriure amb encert Sigmund Freud al seu assaig s obre El malestar en la cultura, i més tard, en l’apogeu dels totalitarismes, Erich Fromm amb La por a la llibertat.