Ara fa una setmana, el Consell General va debatre (i finalment va acabar aprovant) el conveni de la Unesco relatiu a la lluita contra la discriminació en l’àmbit de l’ensenyament. Es va tirar endavant, però, amb l’abstenció dels tres consellers del Partit Socialdemòcrata (PS). Nosaltres, que no tenim habitualment cap problema per donar suport a la immensa majoria d’acords internacionals que des del Govern s’eleven al Parlament, teníem certs dubtes sobre aquest en concret, interrogants que, a més a més, no contribuïen a esvair l’escassa documentació complementària aportada.
Llegint el conveni vam trobar certs punts que ens grinyolaven de forma important. Primer, parlem d’un acord de l’any 1960. Per tant, de fa 57 anys. Com a mínim, s’ha de dir que anem tard, no?
A banda d’això, el conveni inclou diverses disposicions que no acabem de trobar del tot escaients, com ara la que parla obertament de la possibilitat d’escoles segregades per sexe o de garantir educació religiosa si així ho demanen els pares. En definitiva, i malgrat que amb moltes parts del document hi podem estar d’acord, hi ha d’altres que considerem obsoletes, desfasades i, fins i tot, fora de lloc en l’època actual. Poc ens aporten en el dia d’avui.
Algú vol tornar a escoles únicament femenines o masculines? Un estat que ha de ser laic, malgrat respecti totes les confessions i que cada ciutadà pugui practicar-les en l’àmbit privat, ha de garantir obligatòriament, si els progenitors ho demanen, un ensenyament de la seva religió, sigui la catòlica, la musulmana, la jueva o qualsevol altra?
Més grinyolades. El conveni també diu que els Estats han de fer que l’ensenyament primari sigui obligatori i gratuït així com que cal fer accessible per a tothom el secundari. Cal recordar que, de fet, això ja és el que disposa la nostra legislació educativa, que fixa el dret a l’escolaritat a partir dels 3 anys i que arriba fins als 16.
Puc acceptar que l’objectiu de rubricar aquest conveni sigui bàsicament el d’evitar sortir a més llistes negres, però llavors calia adjuntar-hi una memòria explicativa que els mateixos juristes de Govern recomanaven. Aconsellaven que, per part d’Andorra, es fes una declaració interpretativa en la qual es fes palès la seva especificitat en matèria educativa, recordant el fet que al país coexisteixen tres sistemes, dels quals en dos les normes vénen imposades per França i Espanya. També s’hauria pogut aprofitar per explicar els nostres grans avenços en educació.
Aquest document complementari, que no es va fer, ens hagués permès estar més còmodes amb aquesta ratificació tan tardana d’un conveni que, també cal dir-ho, necessita una actualització a un present educatiu molt diferent del que existia l’any 1960.
