Encamp

Sant Tornem-hi. Un altre consell de Comú que se centra en el balanç del tercer trimestre de l’any 2015. Un resultat positiu de 2.842.127 euros i un anunci que l’endeutament a curt termini se situa en el 2,66% mentre que l’endeutament global s’ha reduït un 118%. Queda maco, no?

 

La part divertida és quan has d’explicar a algú d’una forma planera com es tradueix la cosa. La gràcia de tot plegat seria que les coses anessin a l’inrevés, que vist el que ha vist la parròquia fins ara en millores i inversions el resultat pressupostari fos negatiu i no positiu.

 

Traslladem aquesta història a l’àmbit de l’economia familiar per provar d’entendre’ns més fàcilment. Imaginem-nos que és com el patriarca que diu a la família el mes de gener que aquest any invertirà els 100 mil euros que té en la millora del seu piset.

 

Arriba l’estiu i encara no ha invertit res i resulta que al setembre s’adona que amb els 100 mil que tenia previstos no en tindrà ni per començar i que perquè la cosa pugui quedar més ‘xula’ hauria d’haver-ne pressupostat 200 mil. Els fa seure tots a taula i explica a la família que mira que bé, que encara no s’ha gastat els 100 mil euros que havia previst, que de moment només n’ha compromès una part. Mentrestant, però, ha començat a renovar el lavabo, la cuina i el jardí i, per si és el cas, ja avança en les reformes de dos habitacions perquè la padrina i els fills estiguin contents. Ah, que aquestes reformes no s’havien pressupostat i no figuraven al projecte inicial? No passa res! Demanarem un suplement de crèdit o un crèdit extraordinari i ja ho pagarem l’any que ve!

 

A la nostra casa comuna ens ha passat el mateix! Vam aprovar un pressupost tan ajustadet per al 2015 per poder explicar que gastem poquet i que som uns grans estalviadors i resulta que amb el balanç a 30 de setembre ja hem aprovat crèdits extraordinaris i suplements de crèdit per un valor d’1,3 milions d’euros. Sí, senyors! Això vol dir que de moment en portem 1,3 que eren indispensables i que la majoria no havia previst quan va elaborar el pressupost.

 

Després ens trobem amb la base que es fa servir per explicar com està la cosa de les despeses i quins són els calerons que ens queden a hores d’ara. Tornem, doncs, a l’àmbit familiar que segur que s’entén més bé la cosa.

 

Resulta que el patriarca és conscient que tard o d’hora haurà de fer front a les despeses que no havia previst, però és evident que ja que foten el pis cap per avall s’ha d’aprofitar per canviar les rajoles dels dos lavabos. Per si és el cas, negocia amb un parell de bancs uns crèdits per poder disposar dels 100 mil euros de més que no havia previst. Ara ja té al compte corrent els 200 mil que li sembla que li caldran per poder fer front a la inversió que té prevista enllestir, si pot, abans del 13 de desembre perquè no se li enfadin ni la padrina, ni els fills, ni sobretot la dona, que fa quatre anys que li recorda que s’hi havia compromès i que com sempre ho deixa tot per a darrera hora. En tot cas, si els operaris no han acabat la feien per aquest dia, confia que els de casa no se li enfadin perquè com a mínim veuran que les obres estan en marxa.

 

És l’hora de sopar del 5 de novembre. Mentre tota la família seu al voltant de la taula auxiliar de la cuina perquè al menjador encara hi fan obres, el patriarca els explica que el mal de cap ja s’acaba, que de totes les obres que han vist fins ara només ha calgut avançar-ne alguns euros i que endavant amb el paper pintat que volia la padrina a l’habitació, perquè encara que això els costi més dels 200 mil que ara té al compte, els anuncia que només se n’ha gastat 70 mil i que no confia que li arribi cap factura fins l’any que ve.

 

El missatge del patriarca es digereix de conya. La veritat és que després d’un dia de feina intens tothom té gana i el plat és a taula. Amb un pèl de sort i tal com el patriarca ha organitzat els àpats en què coincideixen tots a taula, que ara és només cada dos mesos, no els haurà de tornar a fer balanç per explicar que li caldran més quartos fins al sopar en què coincideixin tots altra vegada, que vist el calendari ja no serà fins l’any que ve.