Article d'opinió locutat a Ràdio Valira
Aquest matí ens llevàvem amb la trista notícia de la mort de David Bowie, un artista molt prolífic que es va transformar en una superestrella de la música.
Tot i que la seva faceta més reconeguda és la de cantant i productor musical, molta gent de la meva generació vam conèixer al Duc Blanc gràcies a la pel•lícula de cinema fantàstic dels anys vuitanta titulada “Dins del laberint”. En aquella cinta Bowie encarnava el paper del malvat Jareth, Rey dels Goblins i va ser l’encarregat de fer la més que recomanable banda sonora.
L’estil musical de Bowie no és del gust de tothom, però la seva plasticitat i capacitat de canvi és realment fascinant. Va passar del folk psicodèlic al glam rock, es va consolodar amb un pop eclèctic i ens va meravellar amb un concepte diferent de la música electrònica.
Fa pocs dies presentava el seu darrer àlbum, Blackstar, que prometia despertar noves emocions com ho va fer amb cançons tant destacades com Space Oddity, Starman, Changes i tantes altres.
No fa gaires dies també coneixíem el decés del mític cantant de Motorhead, Lemmy Kilmster i la filla de Nat King Cole, Natalie Cole. A més, encara dol recordar una de les grans pèrdues musicals de 2015, el Rei del Blues, BB King.
Aquestes morts m’han fet pensar que la majoria dels grans de la música, com se sol dir, ja es troben a l’edat de jubilació i que no sembla que existeixi cap mena de relleu generacional d’aquesta magnitud.
Artistes com Scorpions, Rolling Stones, Paul McCartney, Roger Hodgson, Iron Maiden i un llarg etcètera, em temo que seran irrepetibles.
Potser es tracta de nostàlgia d’una persona nascuda als 80, però sempre parlem de la pèrdua de valors de la nostra societat, de la manca d’ètica i empatia.
Per desgràcia, crec que també estem perdent el tant necessari relleu d’estrelles d’aquest art sense el que molts no sabríem viure: la música.