Les darreres setmanes, en diferents converses ha reaparegut en paral·lel a la davallada constant de la participació en les eleccions a Andorra, la qüestió del vot obligatori. Em permeto doncs, compatir una informació que em sembla, amb tota prudència, que mereix ser coneguda i analitzada amb el deteniment que la importància de la “proposta” podria arribar a tenir.
El primer país que va adoptar el vot obligatori va ser Bèlgica l’any 1892 (fa prop de 130 anys). Un dels darrers ha estat Bulgària, justament per combatre la baixa participació electoral. La mesura és ara mateix en ple debat a Xile, enmig de l’efervescència política que es viu en aquell país, després de veure com un cop quan es va retirar la mesura els índexs de participació van passar del 90% dels anys 90 al 50% en les darreres presidencials.
Recopilant una mica els arguments que s’han esgrimit i evidenciant l’eficàcia dels països que tenen implantada la mesura, trobem des de l’(obvi) augment de la participació i per tant la conseqüent major legitimitat dels representants electes i del sistema polític en general, a efectes educatius i democratitzadors que la mesura té sobre els ciutadans o el major compromís mutu que tenen tant ciutadans com representants amb elevats percentatges de participació.
Austràlia va introduir el vot obligatori a principis del segle XX, amb l’argument que quan l’Estat assumeix la responsabilitat que els ciutadans vagin a votar els partits es poden centrar exclusivament en l’exposició dels seus programes; una argumentació que ha estat assumida després per altres països. Finalment, s’argumenta en favor que, si la democràcia és el govern del poble, això implica tota la seva gent i, per tant, correspon a tots els ciutadans elegir els seus representants. Crec que vist des d’Andorra són rellevants els exemples de dos països petits que s’han preocupat per assolir importants índexs de participació, entre altres mesures, amb l’establiment del vot obligatori que també han comptat amb processos migratoris importants i als quals les coses no els van gens malament i amb els quals tot sovint ens volem emmirallar, com són Luxemburg o Liechtenstein.
Altres països propers geogràficament o bé culturalment que també el tenen implantat són Bèlgica, Itàlia, Grècia i alguns països de la Conferència Iberoamericana, com Uruguai, Argentina i Costa Rica.
També és cert que hi ha països, entre els quals destaquen de forma important els nòrdics, que assoleixen índexs de participació molt elevats sense la implantació del vot obligatori; entenc que hi ha raons culturals i de formació democràtica al darrere que ho fan possible.
Entre els efectes negatius esgrimits només he sabut trobar el possible increment de vots nuls, de vots aleatoris per manca d’informació o d’interès de ciutadans que van a votar per obligació; uns elements, tanmateix, que ja són ben presents en el nostre sistema polític i que, com argumenten alguns estudis, pot també quedar compensat pel fet que l’obligació d’anar a votar acaba despertant interès pels ciutadans que han de fer-ho per decidir per quina opció s’acaben decantant.
Quant als mecanismes per fer efectiva la mesura, aquests són múltiples i variats i inclouen des de sancions administratives a la impossibilitat d’obtenir ajudes, beques o la impossibilitat de renovar alguns documents o poder realitzar determinats tràmits. De totes les webs que he trobat al respecte https://www.idea.int/data-tools/data/voter-turnout/compulsory-voting és potser la més completa i actualitzada.
Tot i que no està escrit enlloc, es pot veure com de forma genèrica moltes de les democràcies que funcionen més correctament compten amb elevats índexs de participació (espontània o bé forçada) i que, en canvi, són gairebé inexistents els casos de sistemes polítics i democràtics potents i avançats amb baixos índexs de participació.