Article d'opinió locutat al 'Ningú és perfecte' de Ràdio Valira
Ja hem superat una altra fira. Sortosament, i amb les mateixes ganes que el personatge de la vinyeta de les Planellades d’avui, amb la il·lusió posada en l’any que ve per tornar a recaptar el nostre pes en revistes gratuïtes, prospectes i adhesius d’aquells que un no sap perquè serveixen i les butxaques plenes de caramels. Estic convençut que és d’aquelles festes que fan germanor i encara més després d’una setmana intensa en què hem arrossegat aquell sentiment d’escarniment que no ens deixava assossegar del tot.
Al procés de dimissió de la consellera Mateu i la denúncia del conseller Jordana per l’”escarni públic” a què els altres grups del Consell General van sotmetre l’exconsellera, hi hem sumat la denúncia de l’excònsol i exsíndic encamapdà Josep Dallerès en relació amb l’abandonament inversor que ha patit la nostra parròquia. El conseller demòcrata Enseñat s’hi tornava etzibant la gran aposta inversora dels darrers 5 anys a la parròquia que diu que supera la que s’hi ha fet en els darrers 30 anys (ai las!). Endemés, s’hi afegeix l’obertura de portes del cap de Govern perquè Mateu torni a DA mentre Martí exhibeix la poca preocupació que li generen les “suposades” proves que afirma tenir Cierco, i així anar fent... Ai, soroll beneït de pati i esbarjo...
Però res, aquesta ja sabeu que és la política del mal menor i que toca abordar els desafiaments polítics més importants, que tots els ciutadans estem convençudíssims que s’hi treballa de valent: el de les competències i les transferències, per exemple, o el d’una llei de transparència com il faut perquè no ens la tornin a fotre pel broc gros. Amb el temps que ja hem perdut tots estem a punt per viure amb les piles posades.
El dramaturg espanyol Jacinto Benavente, que va tenir l’honor de rebre el Nobel de literatura el 1922, una pila d’anys abans que el Dylan, deia que “A perdonar només se n’aprèn a la vida quan ha calgut que a nosaltres ens perdonin molt”. Ja deu venir a ser això, sinó no m’ho explico...
Això del demanar perdó deu ser com una mena de moda passatgera. Vull dir amb això que segur que algun dia es tornarà a portar. Estic convençut que hi ha naturaleses humanes preparades per demanar perdó algun cop a la vida i recordar-ho com una humiliació al més pur estil escarni, i guardar rancúnia eterna per aquest fet i, encara més, culpabilitzant a aquell o aquells als quals es va fer mal. Perdoneu, em sembla que m’estic embolicant... A veure si encara hauré de ser jo el que demani perdó.
I si aquest vodevil de claca, que alguns es pensen que deu servir per amagar les seves febleses, és el que se suposa que ens ha de fer sortir de la nostra “paràlisi” política i ha d’engrescar la gent de casa nostra a confiar en la figura dels responsables públics, potser sí que ens hem de reinventar del tot i apostar els recursos inversors de la Thyssen perquè ens faci un bon aparador de figuretes, però més tirant cap a l’estil Madame Tussauds, perquè ens modeli, encara que sigui amb cera, les febleses de la política que estem vivint.