Encamp també té aquell punt de raresa. Et trobes amb persones d’aquí engalanades com està establert protocol·làriament amb la copa d’un bon xampany a la mà en alguna de les magnífiques recepcions que s’organitzen en qualsevol altre punt del territori i, pocs mesos després, te’ls trobes amb la camisa per fora del pantaló, el vaset de plàstic i les ulleres de sol en una plaça de la teva parròquia.
La contradicció ens assalta a cada raconet de casa nostra. Encamp és parròquia de debats i reflexions constants. O potser ho era perquè a l’hora de la veritat un pot topar de cap amb alguna sorpreseta.
És complicat fer un petit debat a Encamp i la majoria de la gent ho esquiva. En el fons, es tracta d’un tu a tu molt directe en què li dius a la cara a algú a qui estimes que ho està fotent malament. I això és dur, difícil i amb una gran càrrega emocional perquè despulles el teu element més preuat perquè saps que ho necessita. Però és clar, mentre tinguem Spartan i clubs de primera qui s’atreveix a fotre’s en aquests embolics.
Qui voleu que critiqui res quan acabem d’acollir la fase d’ascens a tercera divisió del vòlei espanyol? Qui voleu que critiqui res si aviat acollirem els millors estatges esportius dels millors clubs de primera? Ningú, ningú. No toca pas ara perquè se’ns enfadaria el personal. I alerta perquè en aquest camí pots acabar erigint-te en un antiencampadà de primera.
M’hi trobava el dissabte passat, en el marc d’una de les edicions del mercat setmanal que organitzen els empresaris de la nostra parròquia. Mentre jo mateix aplaudia en una conversa formal la vida activa que afavorien els empresaris i els clubs esportius de casa nostra un matí com aquell, un parell d’encampadans “de soca” es planyien que som on érem, però que encara que tot allò no ens aportés gran cosa, teníem el personal content.
Ai las! Tot això m’ho deien aquells que en certa manera condicionen que tinguem la parròquia com la tenim; aquells que condicionen que alguns locals de casa nostra tinguin la persiana abaixada, malgrat la inhibició de projectes dinamitzadors de l’administració; aquells que forcen i condicionen que l’urbanisme a casa nostra tingui un caràcter determinat; aquells que condicionen que s’afavoreixin inversions de millora en determinades zones i en d’altres ja s’ho faran; aquells que fan modificar reglaments per treure rèdit de qualsevol de les seves propietats. En definitiva, aquells que es miraven des de la barrera els vilatans que gaudien del mercat o de les activitats del cap de setmana. Aquells que eren allà sense ser-hi. Que recolzen el que els convé sense que se’ls vegi, que els agrada que hi hagi mogudeta i tracten el ciutadà com si fos ximplet: “Clar que sí home, deixeu-los que gaudeixin!”.
I és cert que no passa res, que d’incoherències en tenim tots. Em rebenta i em desconcerta, però, que en la majoria d’aquests casos, aquests grups de pressió tinguin la capacitat d’assenyalar amb el dit aquells que, per conviccions pròpies, posin en qüestió assumptes que són importants per a la nostra parròquia. I lògicament, quan no ets a dins d’aquest grup, t’adones que aquells defensors d’allò “autòcton”, per dir-ho d’alguna manera, sempre són allà on no toca.
Toca ser una mica coherents i dir clarament el que no ens agrada. S’estimen molt la parròquia d’Encamp, no ho dubto, però no pas més que la resta de ciutadanes i ciutadans. O sigui que calma, companys lobbistes!
