Tribuna d'opinió publicada al Diari d'Andorra (30-05-2017)
El mes de maig ens ha sorprès per partida doble –i gratament– amb la reincorporació de dues figures polítiques a l’etern debat andorrà de la nacionalitat, convertit ara en el de la “doble nacionalitat”.
Josep Marsal, primer i posteriorment Òscar Ribas, ens han demostrat la seva bona forma polemista en sengles articles publicats al Diari d’Andorra, en els quals desgranen els seus arguments, o més bé els seus contra-arguments a la proposta programàtica d’un misteriós partit andorrà que cap dels dos anomena.
A Susana Díaz, l’actual presidenta andalusa, sembla que li ha costat molt dir Pedro; Marsal i Ribas pateixen una síndrome similar, palesada en un bloqueig de l’intel·lecte que impedeix pronunciar Par-tit-so-cial-de-mò-cra-ta. Tot i que algunes de les seves afirmacions permeten dubtar si parlen del PS, de llurs propostes i de llurs arguments.
Diu Josep Marsal, i Ribas el calca, que ha “llegit en algun lloc que un partit andorrà ha introduït en el seu programa, com a objectiu, la modificació del Capítol II, article 7, paràgraf 2, de la Constitució”. Potser si hagués acudit al bon lloc, és a dir, la web del Partit Socialdemòcrata, hauria pogut conèixer, i per suposat, mostrar la seva disconformitat i rebatre, la ponència que va tractar del tema de la nacionalitat en el XIV Congrés del 26 de novembre del 2016 : http://www.psa.ad/congres-2016.
El que vam aprovar al Congrés va ser (copio literalment): “elaborar una proposta de modificació de la Llei qualificada de la nacionalitat a fi de fer possible que els nacionals andorrans puguin disposar legalment d’una altra nacionalitat, en uns termes i condicions [principi d’efectivitat, convenis de doble nacionalitat] coherents amb la voluntat repetidament expressada de donar valor i consideració a la condició de nacional andorrà i a la necessitat de donar resposta a la nova realitat política, jurídica i econòmica del nostre país, en el moment i en el context actuals”.
Es podrà estar d’acord o no, però aquest és el nostre objectiu; amb una mica d’esportivitat podem consentir l’handicap que proporciona als dos polítics l’astúcia dialèctica de, ni anomenar el pecador, ni encertar en el pecat; sabem que l’astúcia sempre ha estat ben valorada (sobrevalorada?) en els debats polítics. També podem tolerar una altra picardia de Marsal, que reprodueix parcialment (amputa) el paràgraf 2 de l’article 7 de la Constitució, per donar-li el sentit que més li interessa per a defensar la seva tesi.
Més dificultós seria deixar passar sense protesta els contraarguments de Marsal a tres (3) arguments que el PS hauria fet servir en la seva justificació per a canviar la llei de nacionalitat.
Els socialdemòcrates no hem utilitzat cap dels arguments que esmenta Marsal. Ni hem parlat de “dificultats per circular i per efectuar certs tràmits als països estrangers”; ni hem fet cap judici de valor sobre “la hipocresia que representa voler ignorar que alguns andorrans, de manera il·legal, es beneficien d’aquesta doble nacionalitat”; ni tampoc hem argüit que la doble nacionalitat sigui “una pràctica corrent en la majoria dels països que ens envolten”. Aquest darrer argument inventat és també objecte del zel del senyor Òscar Ribas, el qual aprofita la falsa imputació de Marsal als socialdemòcrates per etzibar el seu conegut discurs sobre “el neguit que, en els últims anys, subjuga la nostra partitocràcia a copiar, i sovint a copiar malament, d’estats amb territori i població molt superior a la nostra”.
L’esforç del senyor Josep Marsal per contradir uns arguments que ell s’inventa pot ser molt brillant, però lamentablement és totalment infructuós per a debatre seriosament i rebatre uns arguments dels socialdemòcrates que ni Marsal, ni Ribas semblen conèixer ni, potser, tampoc els preocupa desconèixer perquè, a priori, volen mantenir perpètuament i sense cap variació les seves idees sobre el tema.
Construir paranys atribuint als adversaris uns propòsits i uns raonaments que serveixin per desqualificar-los pot ser enginyós, però davant la transcendència del debat de la nacionalitat dubto que sigui un servei que mereixi la nostra pàtria. Necessitem un debat seriós i respectuós de les opinions contràries. Som molts els socialdemòcrates que tenim dubtes sobre com alguns ciutadans farien ús (individual i col·lectiu) del seu nou estatus si finalment acaba sent aprovada la modificació de la llei; però aquests dubtes són presents ja en la situació actual, amb una única nacionalitat legal; hi ha molt a debatre, però sense trampes de velles guineus.
Tanmateix, he demanat a Vicenç Alay, president del partit, que faci arribar el text íntegre de la ponència aprovada, als senyors Josep Marsal i Òscar Ribas; així no caldrà que la busquin per internet i podran criticar-la amb major objectivitat de la mostrada en la seva primera aportació al debat.