Finestra oberta publicada al Periòdic d'Andorra
La primera polèmica després de cada elecció comunal és el debat ciutadà sobre el sou dels consellers i, sobretot, el dels cònsols. Als ciutadans ens costa entendre el perquè d’unes retribucions absolutament desproporcionades amb les dels altres assalariats del país i, també, que siguin els mateixos beneficiaris els que es fixen els seus sous, sense cap criteri objectiu ni normatiu. No entenem tampoc com aquests salaris, entre 4.000 i 5.300 euros nets mensuals, segons la parròquia, siguin del mateix ordre que els d’un alcalde d’una ciutat espanyola de més de 300.000 habitants.
L’argumentari dels interessats per justificar aquestes quantitats i el sistema d’autoassignació és bastant esquifit, gairebé sempre gira al voltant de la "plena dedicació". Alguns cronistes, com l’Albert Roig, han apuntat motius de salut democràtica en la fixació de la remuneració dels càrrecs públics per evitar que "únicament els qui tenen més diners i més patrimoni acabin exercint les responsabilitats públiques".
Recentment, el conseller general Víctor Naudi ens ha refrescat la memòria, recordant-nos que l’actual cap de Govern, simultaniejava la seva activitat com a primer mandatari de la parròquia d’Escaldes-Engordany amb la seva activitat d’arquitecte. L’any 2010, el salari del cònsol major a aquesta parròquia era de 4.167 euros, segons va publicar EL PERIÒDIC (12.07.2010).
Ara, en la seva funció actual, no ho pot fer; l’article 4.5 de la Llei de Govern que va aprovar el Consell General el 15 de desembre del 2000 dicta que "els membres del Govern no poden (...) exercir activitats remunerades, siguin mercantils, industrials o professionals".
L’exercici d’una professió lliberal, pot plantejar, a més a més situacions, diguem-ne "delicades". Per exemple, el cas d’un cònsol que aprova un projecte d’un edifici o d’una urbanització localitzada a la seva parròquia i que ha redactat –o signat– ell mateix. Un conflicte d’interessos real i lleig, molt lleig, però que no està prohibit. Quedaria per aclarir la qüestió de la "plena dedicació", és plena o és parcial?
Però avui no tinc l’ànim per a atacs personals (potser merescuts?), ni per fer sermons morals; en això dels sermons –i potser en moltes altres coses– perdria per golejada amb el senyor Martí i els seus escolanets.
El tema aixecat per Víctor Naudi planteja dues qüestions que són encara tabú a Andorra; la primera, la manca d’una llei d’incompatibilitats dels càrrecs institucionals i del personal al servei de l’administració pública i, en segon lloc, la necessitat absoluta de definir el marc de funcionament dels comuns per una llei qualificada.
Dues qüestions sobre les quals sempre s’han negat a debatre els conservadors de les diferents varietats i pelatges del país.
Potser, ara que els impetuosos moralistes de DA estan tan motivats per l’itinerari professional i els "conflictes d’interessos" d’un polític sense cap càrrec institucional, com és el president del partit en el qual milita el M.I. senyor Víctor Naudi, seria un bon moment de plantejar la promulgació de les dues lleis.
És clar que, tenint en compte el poc respecte al principi de generalitat de les lleis que tenen els denominats Demòcrates, potser ens acabarem trobant només la "Llei de creació de l’Agència de resolució dels conflictes d’interessos" o "llei JBC". Els membres, independents per descomptat, de l’agència –que serà plenament autònoma– els nomenarà Govern.