Article d'opinió publicat al Bon Dia (10-1-2019)
Al mateix moment en què surt publicat aquest article dues alumnes de l’escola andorrana de Santa Coloma estaran participant, juntament amb prop d’una quarantena d’instituts vinguts d’arreu, a la XXI Encontro Internacional de Jovens Cientistas das Escolas Associadas da Unesco, que té lloc a Santarem (Portugal) des d’ahir, dia 9, fins dissabte, dia 12.
La Vanessa Rocha i l’Ainhoa López exposaran aquest matí el seu treball dins el marc general de les conferències que porta per títol Que futuro queremos para o oceano, que està centrat a conscienciar sobre la quantitat de residus i particularment de plàstics que s’aboquen anualment als oceans, i especialment en la difusió i major coneixement d’una de les majors tragèdies mediambientals marítimes com és l’anomenada “illa de plàstic” o la “sopa de plàstics del Pacífic”.
El nom de la ponència que presenten és Keep them clean!, i tot i que, de ben segur, han sentit parlar de l’esmentada illa, em permeto fer-los avinent una part de les dramàtiques dades associades per acabar d’adonar-nos millor de la seva magnitud i de la tragèdia mediambiental que posa en evidència.
L’actual superfície de l’illa de plàstic és d’1,6 milions de quilòmetres quadrats. Una dada que és tan immensa que pràcticament no ens diu res. Per donar un ordre de magnituds més comprensible, actualment la superfície del monstre de plàstics que sura entre Hawaii i Califòrnia és de gairebé tres vegades la superfície de França! Tres vegades tota la superfície de França creant un conglomerat de plàstics i deixalles que alguns anomenen de forma gairebé cínica “el setè continent”.
La gegantina massa de plàstic és avui setze vegades major que era fa tant sol uns pocs anys i té un pes aproximat d’unes 80.000 tones. Encara que algunes parts tenen una fondària de pocs centímetres existeixen també zones de molt major grossor i s’han arribat a trobar plàstics a fins i tot 200 metres de profunditat. Si teclegen en un cercador qualsevol de les paraules que s’empren per anomenar “l’illa”, veuran un seguit de fotos d’ocells posats a sobre de la massa de plàstic, tortugues atrapades en xarxes i residus o peixos nedant per sota sense trobar una sortida al mar.
Moltes altres dades són igualment esgarrifoses i em generen, per les seves magnituds, desorientació i desconcert en demanar-me cap on va aquest món; 8 milions de tones arriben cada any als mars i oceans. És un volum equivalent a uns 20.000 camps de futbol plens a vessar. Estudis recents mostren que de restes de plàstics se’n poden trobar en un 60% d’ocells marins o en gairebé un 100% de les tortugues, ja que tots aquests animals són incapaços de distingir les petites restes de plàstic del menjar i acaben empassant-se-les i aquestes romanen als seus cossos per anys i anys i, en el cas de segons quins materials, gairebé per sempre més.
La Food and Agriculture Organitzation (FAO) acaba de fer públic un informe en el qual es descriu la presència de microplàstics a mars i oceans com la causant de la mort d’un milió d’ocells i de més d’1.000.000 de mamífers marins. Estan arribant també, és clar, als estómacs humans a través de la ingesta d’animals contaminats.
No sé quina sensació ens acaba produint llegir informacions com aquesta o tantes altres com malauradament existeixen? Voldria pensar que no ens estem immunitzant de tal forma que estem a punt de caure en una resignació que ens porta a la inacció o a una mena d’acceptació de la fatalitat com si res es pogués fer. Com en tants altres reptes planetaris la solució passa per cada un de nosaltres i a través de cada una de les simples accions i gestos que fem en el dia a dia.