Article d'opinió publicat al Bon Dia (23-02-2017)
El Núvol, centres de congressos, espais multifuncionals, museus, heliport, etc., han sigut i són objecte de discussió per part de polítics i ciutadans i no sempre responen a la cobertura de necessitats i serveis oferts a la ciutadania. Veient el fracàs de projectes d’equipaments sense projecte, potser seria hora que reivindiquéssim l’elaboració i l’aprovació de plans d’equipaments públics. La doctora en geografia Maria Jesús Lluelles assenyalava fa unes setmanes la necessitat de pensar i fer infraestructures a escala de país. Jo hi afegiria l’obligatorietat que té el sector públic de no fer altres projectes d’inversió que els que siguin necessaris per a l’acompliment i realització de les seves finalitats i competències institucionals.
És en aquest sentit que és bàsic plantejar un pla d’equipaments, una eina que, d’una banda, fa inventari dels equipaments que es tenen i dels serveis que presten i, de l’altra, analitza i diagnostica l’adequació d’aquest conjunt a les necessitats de la població, i proposa unes actuacions de millora i optimització de les dotacions d’acord amb les capacitats pressupostàries. El seu objectiu és que la millora dels equipaments i de l’espai públic ofereixi a la ciutadania uns serveis de qualitat.
Una eina de planificació, de la qual tan mancats estem en aquest país –sembla que això de “planificar” provoqui al·lèrgia i vingui a repel–, que reculli les necessitats i disponibilitats d’un territori en matèria d’equipaments i proposi un pla d’inversions a curt, mitjà i llarg termini per adequar i millorar els existents i, si cal, fer-ne de nous.
Per això cal que aquestes inversions es planifiquin a l’avançada, conscientment i amb visió de futur, atenent les competències de les administracions i les necessitats de prestació de serveis però, alhora, les planificacions estratègiques i les línies de futur pròpies de cada lloc, i sempre amb l’exigència de comptar amb la idoneïtat del projecte, la seva funcionalitat i el seu manteniment.
Fa temps que alguns som conscients que, a més de la racionalització i l’optimització dels equipaments públics existents, el seu manteniment i la possibilitat de mancomunar serveis o equipaments, és essencial tenir clar “qui fa què” i “per què”, i anticipar-nos.
Es tracta d’analitzar la situació actual dels equipaments, partir d’unes hipòtesis demogràfiques d’evolució de la població i d’un planejament urbanístic vigent (o en procés de redacció), i analitzar les obligatorietats de prestació de servei. Un treball que necessita un equip pluridisciplinari, en què hi hagi especialistes com a mínim de programació d’equipaments i planificació, de demografia, d’avaluació de costos i planificació d’inversions. I també, per què no, un especialista si es vol fer un procés participatiu per conduir i dur a terme aquest treball.
Ens cal aquesta anàlisi per detectar disfuncions, mancances i/o possibles millores i optimitzacions dels equipaments existents; preveure els serveis necessaris en el futur, detectar el sòl disponible i les reserves i analitzar la capacitat inversora de les administracions. A Andorra s’inverteixen molts diners públics per revisar i millorar (?) plans d’urbanisme per permetre nous “assalts constructors” d’obra privada i infraestructures viàries i en canvi s’obliden, i si no és així ja em corregireu, de planificar la millora dels equipaments per cobrir les necessitats, com per exemple de les 20.400 persones que es volen acollir a Escaldes-Engordany en els propers quinze anys.
Exigim als responsables polítics aquesta planificació i posterior avaluació, amb projectes necessaris i adequats als serveis que han de prestar i, posats a demanar, que aquesta planificació sigui també un procés participatiu que ofereixi un espai de reflexió sobre el model de ciutat, les estratègies i les prioritats. Només així podrem comptar amb una major acceptació de les decisions i un enfortiment del sentiment de pertinença.