Finestra oberta publicada al Periòdic d'AndorraL’arma tradicional del conservadorisme andorrà per a la seva perpetuació política i social ha estat sempre l’engany, l’ocultació de la veritat, la manipulació d’una informació que els cacics administraven amb comptagotes als seus súbdits (obligats a callar) per a continuar abusant d’ells.
Un dels peus fonamentals de la involució antidemocràtica liderada per Antoni Martí és l’opacitat; amagar tot el que es pugui, totes les dades que permetin el control democràtic de l’activitat pública.
Els darrers mesos la situació ha arribat a extrems ridículs; fins i tot pretenen amagar el preu de compra del kilowatt, les dades de la CASS, les estadístiques de turisme, l’auditoria de BPA....
A DA semblen no voler adonar-se de la realitat-realitat, tan obsessionats com estan per amagar als altres dades que permetrien ‘interpretar’ la situació del país. És incomprensible que al bell mig de la segona dècada del segle XXI, en un discurs institucional, el Síndic parli de realitats paral·leles inventades, de teories conspiradores. No ha entès res del que va intentar ensenyar-nos Umberto Eco. Imbècils, n’hi ha intoxicant darrere un ordinador connectat a la xarxa, com n’hi havia abans intoxicant de paraula en el cafè de poble de cada parròquia als seus crèduls fidels.
La gran diferència és que abans, en la solidesa de la societat rural patriarcal, no havia cap manera de contrastar la informació i ara – amb imperfeccions- comença a circular informació que els cacics i els seus lacais ens havien amagat sempre.
Els Panama Papers han fet retornar a la memòria un episodi empresarial –per dir-ho d’alguna forma– que va quedar sense càstig per la incapacitat d’un Estat post-caciquil de trencar les espesses capes d’opacitat, els pactes de silenci i la submissió de l’organització judicial als interessos dels clans de poder.
A Andorra, manllevant l’anàlisi que fa Antonio Muñoz Molina en ‘Todo lo que era sólido’, hem callat molt per conveniència, hem callat per por, per mandra, per cinisme; hem callat per complicitat, per esperit de clan, per no sobresortir de la massa, per no disgustar a la família, per no emprenyar el patró, el cònsol o el ministre; per no enemistar-nos amb el client; hem callat per no ser esgarriacries, per no semblar que un va contra els temps moderns. Però el pacte del silenci comença a trencar-se: als cafès, a les xarxes socials, a la premsa nacional i internacional, a la wiquipèdia,
Martí té una molt difícil papereta, en el seu circ, fins i tot, li creixen els nanos. Però la papereta de Martí, no és d’avui, se la va buscar ell mateix, no en març de 2015 sinó en 2011, amb la promesa de tenir solucions senzilles per als problemes d’Andorra.
L’inspector De Ángelis ho explicava a Pim Casaubon, el narrador de El pèndol de Foucault: «Tots els problemes complicats tenen una solució senzilla, però és equivocada».
La solució de Martí i dels seus fidels torna a ser la de sempre: fer callar els altres, per patriotisme i per por. Es torna a equivocar.
L’arma tradicional del conservadorisme andorrà per a la seva perpetuació política i social ha estat sempre l’engany, l’ocultació de la veritat, la manipulació d’una informació que els cacics administraven amb comptagotes als seus súbdits (obligats a callar) per a continuar abusant d’ells.
Un dels peus fonamentals de la involució antidemocràtica liderada per Antoni Martí és l’opacitat; amagar tot el que es pugui, totes les dades que permetin el control democràtic de l’activitat pública.
Els darrers mesos la situació ha arribat a extrems ridículs; fins i tot pretenen amagar el preu de compra del kilowatt, les dades de la CASS, les estadístiques de turisme, l’auditoria de BPA....
A DA semblen no voler adonar-se de la realitat-realitat, tan obsessionats com estan per amagar als altres dades que permetrien ‘interpretar’ la situació del país. És incomprensible que al bell mig de la segona dècada del segle XXI, en un discurs institucional, el Síndic parli de realitats paral·leles inventades, de teories conspiradores. No ha entès res del que va intentar ensenyar-nos Umberto Eco. Imbècils, n’hi ha intoxicant darrere un ordinador connectat a la xarxa, com n’hi havia abans intoxicant de paraula en el cafè de poble de cada parròquia als seus crèduls fidels.
La gran diferència és que abans, en la solidesa de la societat rural patriarcal, no havia cap manera de contrastar la informació i ara – amb imperfeccions- comença a circular informació que els cacics i els seus lacais ens havien amagat sempre.
Els Panama Papers han fet retornar a la memòria un episodi empresarial –per dir-ho d’alguna forma– que va quedar sense càstig per la incapacitat d’un Estat post-caciquil de trencar les espesses capes d’opacitat, els pactes de silenci i la submissió de l’organització judicial als interessos dels clans de poder.
A Andorra, manllevant l’anàlisi que fa Antonio Muñoz Molina en ‘Todo lo que era sólido’, hem callat molt per conveniència, hem callat per por, per mandra, per cinisme; hem callat per complicitat, per esperit de clan, per no sobresortir de la massa, per no disgustar a la família, per no emprenyar el patró, el cònsol o el ministre; per no enemistar-nos amb el client; hem callat per no ser esgarriacries, per no semblar que un va contra els temps moderns. Però el pacte del silenci comença a trencar-se: als cafès, a les xarxes socials, a la premsa nacional i internacional, a la wiquipèdia,
Martí té una molt difícil papereta, en el seu circ, fins i tot, li creixen els nanos. Però la papereta de Martí, no és d’avui, se la va buscar ell mateix, no en març de 2015 sinó en 2011, amb la promesa de tenir solucions senzilles per als problemes d’Andorra.
L’inspector De Ángelis ho explicava a Pim Casaubon, el narrador de El pèndol de Foucault: «Tots els problemes complicats tenen una solució senzilla, però és equivocada».
La solució de Martí i dels seus fidels torna a ser la de sempre: fer callar els altres, per patriotisme i per por. Es torna a equivocar.