Article d'opinió publicat al Bon Dia (14-8-2019)
Fa uns dies que un cofoi segon cònsol d’Escaldes-Engordany es felicitava per la construcció d’un miler de pisos els pròxims dos anys a la zona del Clot d’Emprivat, on s’aixecaran, de moment, dues torres de vint plantes destinades, una d’elles, a habitatges d’alt estànding i despatxos, mentre que l’ús de l’altra està encara per determinar. Parla de l’expansió de la ciutat mitjançant la construcció vertical, que “aporta novetat a la parròquia” i de “preservar els espais verds que hi ha a la zona”, ja que “les torres tindran un disseny airejat a la base que permetrà que els ciutadans puguin fer-ne ús”.
L’única novetat que sembla que “aporta” sembla contrària als principis d’utilització racional del sòl, l’interès públic i la funció social de la propietat per quant les administracions públiques han de fer possible una “ordenació del territori previsora i protectora per regular l’activitat urbanística i la construcció amb l’objectiu d’aconseguir l’alliberament de sòl públic dins els marges de les necessitats col·lectives, i també el creixement harmoniós i ponderat dels nuclis d’activitat i d’habitatge juntament amb les infraestructures, els equipaments i els serveis inherents a aquest creixement i al benestar general”, (Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, 2000).
Recollint l’esperit de la llei i respectant els legítims drets dels propietaris dels solars, em demano si no es podria haver fet millor. No existien altres opcions més amables, equilibrades i respectuoses amb l’entorn i l’espai urbà? Un planejament que contemplés edificacions menys invasives i menys agressives en els àmbits estètic, de mobilitat, social i econòmic?
És obligació dels comuns que el desenvolupament urbanístic es faci de forma ordenada, però a partir d’una anàlisi que detecti disfuncions, mancances i possibles millores i optimitzacions dels equipaments existents; preveure els serveis necessaris en el futur, detectar el sòl disponible i les reserves i analitzar la capacitat inversora de les administracions. Però un cop més s’han invertit molts diners públics a revisar i millorar (?) plans d’urbanisme per permetre nous “assalts constructors” d’obra privada i infraestructures viàries i que en canvi s’obliden de planificar la millora dels equipaments per cobrir les necessitats de les 20.400 persones que es volen acollir a Escaldes-Engordany els pròxims quinze anys (segons els responsables polítics el 2017). La pregunta és: com està planificat i previst el subministrament d’aigua, d’electricitat, la neteja i la gestió de residus, la prevenció de riscos, etcètera, per a aquests nous milers d’habitatges?
Una planificació urbanística que, a més, no contempla cap actuació per fer habitatge públic i social, aspecte que se suma al problema que l’oferta d’habitatge nou els pròxims anys serà només d’alta gamma. Sembla que poc importa que disposar d’un habitatge digne sigui un dret bàsic en una societat justa i menys donar solucions per assegurar que la població accedeixi a un habitatge digne i assequible.
Urgeix un model de ciutat, d’estratègies i de prioritats per a una ordenació harmònica i racional.
Urgeix una política d’habitatge que treballi per a la promoció de pisos de lloguer públic, la mobilització d’habitatges buits, la rehabilitació en termes d’eficiència energètica, la cerca de solucions com la promoció del cohabitatge com a nova forma d’accés i concepció de la llar, entre d’altres.
Urgeix un urbanisme sostenible que comporti la utilització racional del territori i del medi ambient, que impliqui la necessitat de conciliar les necessitats de creixement amb la preservació dels recursos naturals i dels valors paisatgístics, històrics i culturals, a fi de garantir la qualitat de vida de les generacions presents i futures.
I després pretenen que la població accepti unes decisions que només les percebem com a contràries a les nostres necessitats com a comunitat.