Article publicat al Bon Dia (20-04-2017)
Ja fa una setmana que, amb la meva dona, hem tornat d’uns dies de vacances a Lanzarote, i no paro de pensar en el que era la nostra estimada Andorra anys enrere i en el que és actualment....
Vaig rodar per l’illa i em vaig entregar a l’encant dels seus paisatges volcànics, passejant pels pobles, descobrint l’arquitectura de Lanzarote, influenciada per la portuguesa i l’andalusa, amb les seves típiques cases emblanquinades i les portes i finestres pintades de color verd; també els seus terrats inclinats cap als patis per recollir l’aigua de la pluja en basses de pedra i els típics balcons de fusta, que pengen de les façanes i dels patis interiors. És molt important veure que l’illa, malgrat la seva importància turística, ha sigut capaç d’evitar la massificació urbanística, que desgraciadament no hem sabut preservar a Andorra.
Mentre passejava reflexionava sobre l’enorme herència de César Manrique. Tot Lanzarote respira i homenatja pràcticament en cada carrer, en cada racó, aquest pintor, escultor, arquitecte, artista, ecologista, projectista de complexos urbanístics, configurador de paisatges i jardins.
César Manrique va néixer a Arrecife el 1919 i va viure dos anys als Estats Units. Referint-se al seu retorn a Lanzarote (el 1966), Manrique deia: “Vaig tornar de Nova York amb la intenció de convertir la meva illa natal en un dels indrets més bonics del planeta, vistes les infinites possibilitats que oferia.”
Ja a mitjans dels seixanta, Manrique deia sentir “por” davant l’allau turística que s’apropava i el 1985, testimoni indignat de la política de construcció en massa i sense criteri, redacta el seu manifest Momento de parar. Un document on insisteix en l’èxit aconseguit fins aleshores a Lanzarote, exemple d’una utopia feta realitat amb la seva arquitectura sostenible i la recuperació de riqueses naturals de gran valor, i denuncia com aquell projecte s’ensorra per l’avarícia del totxo. La seva proposta, gràcies a la creació de paratges excepcionals i la valorització d’un paisatge infravalorat pels mateixos natius, va ser la base d’una política arquitectònica respectuosa amb el medi ambient.
La seva petjada segueix viva gràcies a l’innovador diàleg que va establir entre el trinomi “art, naturalesa i territori”.
La gran obra de César Manrique és Lanzarote, és “l’illa en si”, com assegura el portaveu de la fundació que porta el seu nom. A César Manrique li van atorgar el Premi Mundial d’Ecologia i Turisme. L’illa és en la seva totalitat, des del 1993, reserva de la biosfera de la Unesco.
És una llàstima que Andorra no hagi tingut un personatge amb aquesta visió, capaç d’impulsar una millor conservació del nostre patrimoni natural i cultural.
Ara hem de fer tots els esforços necessaris per preservar i fer valdre el que encara ens queda!
L’Associació Velles Cases Andorranes, impulsada per l’amic Claude Benet, té aquestes preocupacions i amb l’ajuda del nostre Govern i comuns pot salvar el que encara ens queda després dels desastres que va ocasionar el nostre boom immobiliari...