Finestra oberta publicada al Periòdic d'Andorra
El discurs de Toni Martí en el Debat d’orientació política em va recordar la distinció que feia el filòsof Baruch de Spinoza entre passions tristes i passions alegres. La catilinària de Martí, les referències personals a ciutadans d’Andorra, la seva desorientació política, tot estava impregnat de passió, de passió trista, d’una passió improductiva.
A la seva obra Ètica-demostrada per ordre geomètric, Spinoza definia la tristesa com el pas de l’home d’una major a una menor perfecció; quan una persona està afectada de tristesa la seva potència d’actuar disminueix; contràriament quan una persona està animada per l’alegria, llavors les seves potencialitats augmenten.
Demòcrates per Andorra van trobar un líder a la seva mida, que personifica perfectament el seu tarannà col·lectiu d’acció reactiva i de passió trista.
L’inventari de passions tristes que llistava Spinoza era llarg, gairebé infinit: odi, vergonya, menyspreu, dolor, melancolia, horror, aversió, mofa, venjança, desesperança, por, decepció, còlera, crueltat, gelosia, enveja, censura. Sobre tot això darrer: retrets, bronca.
Si fem una valoració de la política de Martí d’ençà que va crear i encapçalar la formació taronja constatem que està sempre tenyida de passions tristes, destructives; inclús quan aquestes accions tenen l’aparença d’aplegar o de construir el que hi ha subjacent és la seva obsessió per dividir, per enfrontar entre si els adversaris. Exemples recents, per no remuntar-nos a dates més pretèrites, els tenim amb el nomenament dels seus dos darrers ministres de Salut: ni busca el mèrit, ni l’eficàcia; la seva elecció està guiada per a debilitar els suposats oponents; amb Carles Álvarez l’astuciós líder de DA pretenia dividir UL. El fracàs del seu fitxatge, en una cartera vital pel país es va evidenciant cada dia que passa. Sembla que el ministre està optant al rècord Guinness de despropòsits, de descoordinació, d’ineficàcia; en definitiva d’ineptitud política.
Manquen a DA accions positives, que millorin la vida, o almenys les perspectives, de la gent: dels treballadors, dels joves, dels empresaris, dels pensionistes, etcètera. Manquen passions alegres: amor, esperança, satisfacció, seguretat, aprovació; passions que augmentin la potència d’existir, que construeixin, federin i ajuntin.
El pitjor d’aquesta situació, és que les passions tristes s’encomanen i ens acaben intoxicant. El frare, l’inquisidor, necessita la tristesa dels seus feligresos, necessita que se sentin culpables, que es creguin obligats a demostrar la seva innocència, que visquin en la por, en la vergonya, en l’enveja. Estem internalitzant que no hi ha bons funcionaris, ni professionals al país, els hem de contractar a fora: per a sanitat, per al gabinet jurídic, per a l’AREB, per al Departament d’Estadística. Hi ha gent que creu que ha de demostrar que no és un mal andorrà. Al carrer es nota aquest estat general d’esperit pessimista, que tot està fotut, que no ens en sortirem.
Martí ja ha demostrat sobradament quina és la seva elecció: en lloc de voler governar per la confiança, ha triat governar per la por, pel menyspreu, per la inseguretat en el futur, per la vergonya acomplexada. L’obligació dels polítics que no combreguen amb la seva passió trista és construir una alternativa alegre, d’esperança, de llibertat, de justícia i de solidaritat.