Toni Martí

“À de certaines heures, en de certains lieux, à de certaines ombres, dormir, c’est mourir.”

(Victor Hugo)

 

No m’hauria de sorprendre l’escassetat de reflexions sobre l’era Martí. L’abundància de notícies, d’anècdotes i de pífies que ofereix el dia a dia polític ens convida a un tipus de crítica trossejada, de mems, zascas, tòpics i acudits, que els emissors dels missatges creuen que és la més directament útil i l’única capaç de ser digerida pels destinataris, dels quals es dona per segur la seva escassa formació política.

 

Així, arribem al final del segon mandat de Toni Martí Petit sense haver-nos plantejat la tasca de pensar sobre les característiques diferencials que defineixen l’essència del seu règim: quines van ser les condicions de la seva arribada al poder, els eixos medul·lars de la seva actuació i els efectes de la mateixa.

 

La qüestió no és acadèmica, és eminentment pràctica: sense una resposta a aquestes qüestions, difícilment es pot plantejar una alternativa política guanyadora. Evidentment podem obviar-les i continuar discutint del sexe dels àngels, de la sobirania, de les aliances “contranatura” i de la política “nova” i la política “vella”; podem continuar “dormint”.

 

Potser no està de més recordar que Martí va ser el tercer plat dels poders fàctics financers i de la gran propietat territorial andorrana a l’hora de cooptar un líder de recanvi a l’esgotat projecte conservador-liberal. Aquestes fraccions del poder –o almenys una part important– van apostar abans per Jordi Cinca i després per Eusebi Nomen. Després del fracàs de l’operació –non nata– Cinca i de la ruïnosa “inversió” de l’aventura d’Andorra pel Canvi, van recordar que existia un personatge que feia de cònsol a Escaldes-Engordany. Si vostès han oblidat la gènesi de DA, Toni Martí ni ho ha oblidat, ni ho oblidarà mai.

 

A l’anàlisi de la peripècia política de Martí hauríem de reduir al màxim el recurs als tòpics a l’ús i analogies amb actualitats polítiques de països del nostre entorn. Tanmateix, confesso que m’és impossible resistir la temptació de comparar-lo amb Napoleó III (le Petit, l’anomenà Victor Hugo) i també no puc evitar de confrontar la seva pràctica de govern, els seus objectius i formes, amb les dels estats neopatrimonials sorgits en diferents parts del món després de la descolonització.

 

El estats neopatrimonials conserven del sistema patrimonial l’apropiació personal del poder polític, amb un pes decisiu de les relacions de clientela, la consolidació, davant de la ideologia moderna dels “drets”, de la ideologia tradicional del “favor” amb els consegüents lligams entre deutors i creditors dels favors. El que aporta el prefix neo és la mutació –sota una aparença de legitimitat legal-burocràtica– de les institucions que fan funcionar l’Estat.

 

En els set anys i escaig el Govern de Martí ha realitzat una “des-construcció” del projecte d’Estat que va dibuixar la Constitució, substituint-lo per un sistema d’acumulació de poder personal que es fonamenta en la perpetuació de les velles lògiques socials patrimonials (o caciquils per entendre’ns) i en la utilització partidària d’un Estat volgudament més burocràtic i que ha anat adquirint progressivament una major autonomia respecte als poders fàctics que la que tenia en el moment fundacional de DA: bonapartisme en estat pur. Aquesta desconstrucció, accelerada a partir del 2015, ha afectat l’administració general, la judicial, els cossos especials i les parapúbliques, així com les relacions amb els comuns. La tasca de construcció d’una cort (de cortesans) ha estat relativament poc complicada: sinecures a dojo, a canvi de la complicitat d’aquesta plèiade de chenapans, (com deia Victor Hugo); substitució dels criteris de mèrit, pels de fidelitat política; utilització de “coordinadors” i altres figures mercenàries ben pagades quan no podia garantir-se la submissió incondicional dels funcionaris honestos.

 

Martí també ha aconseguit que una gran part de la societat hagi anat acceptant la idea que les institucions de l’Estat no pertanyen al poble, sinó a una minoria de privilegiats enquistats en els llocs clau dels aparells de l’Estat, al qual parasiten, mentre mantenen la societat civil lligada, fiscalitzada, regulada, vigilada i tutelada.

 

L’episodi del roc de les Bruixes ha estat només un grotesc exemple d’aquest tarannà controlador i prohibicionista sense cap fonament legal ni lògic; fruit de la lectura “creativa” per part d’una alta funcionària, dels textos normatius que han de garantir la protecció, el coneixement i la difusió del patrimoni cultural. Nogensmenys, hem de convenir que dia rere dia hi ha abusos i desviació de poder a cada departament ministerial, a cada organisme públic i parapúblic, que “inventen” prohibicions i obligacions per als administrats a la mateixa velocitat que ells mateixos es deslliuren de responsabilitats i obligacions; convertint els ciutadans en les víctimes indefenses i propiciatòries del nou sistema corporatiu politicoburocràtic.

 

Paradoxalment, aquest Estat aparentment fort, amb vocació absolutista, sense divisió de poders, és alhora... impotent davant els reptes de futur que te plantejat el nostre país. Els equilibris catastròfics d’un cap de Govern que no s’està d’intervenir personalment en tots els àmbits i en tots els sectors de l’activitat estatal, parroquial i privada –mentre la majoria de ministres vegeten– han resultat absolutament estèrils per fer avançar el país.

 

Per tot això, no és només legítim, sinó absolutament necessari, un acord electoral entre forces polítiques que permeti acabar amb el bonapartisme, desmuntar l’Estat neopatrimonial, reconstruir l’Estat democràtic, recompondre la separació de poders i recuperar una administració neutra al servei de la ciutadania.

 

Quan està en joc l’Estat democràtic, trair l’electorat seria –com deia Victor Hugo– dormir, adoptar passivament una estratègia dogmàticament suïcida que obriria el camí perquè Martí designi amb èxit –i per a quatre anys– un vicari o vicària a l’estil de Dmitri Medvédev.

El discurs de Toni Martí en el Debat d’orientació política em va recordar la distinció que feia el filòsof Baruch de Spinoza entre passions tristes i passions alegres. La catilinària de Martí, les referències personals a ciutadans d’Andorra, la seva desorientació política, tot estava impregnat de passió, de passió trista, d’una passió improductiva.

 

A la seva obra Ètica-demostrada per ordre geomètric, Spinoza definia la tristesa com el pas de l’home d’una major a una menor perfecció; quan una persona està afectada de tristesa la seva potència d’actuar disminueix; contràriament quan una persona està animada per l’alegria, llavors les seves potencialitats augmenten.

 

Demòcrates per Andorra van trobar un líder a la seva mida, que personifica perfectament el seu tarannà col·lectiu d’acció reactiva i de passió trista.

 

L’inventari de passions tristes que llistava Spinoza era llarg, gairebé infinit: odi, vergonya, menyspreu, dolor, melancolia, horror, aversió, mofa, venjança, desesperança, por, decepció, còlera, crueltat, gelosia, enveja, censura. Sobre tot això darrer: retrets, bronca.

 

Si fem una valoració de la política de Martí d’ençà que va crear i encapçalar la formació taronja constatem que està sempre tenyida de passions tristes, destructives; inclús quan aquestes accions tenen l’aparença d’aplegar o de construir el que hi ha subjacent és la seva obsessió per dividir, per enfrontar entre si els adversaris. Exemples recents, per no remuntar-nos a dates més pretèrites, els tenim amb el nomenament dels seus dos darrers ministres de Salut: ni busca el mèrit, ni l’eficàcia; la seva elecció està guiada per a debilitar els suposats oponents; amb Carles Álvarez l’astuciós líder de DA pretenia dividir UL. El fracàs del seu fitxatge, en una cartera vital pel país es va evidenciant cada dia que passa. Sembla que el ministre està optant al rècord Guinness de despropòsits, de descoordinació, d’ineficàcia; en definitiva d’ineptitud política.

 

Manquen a DA accions positives, que millorin la vida, o almenys les perspectives, de la gent: dels treballadors, dels joves, dels empresaris, dels pensionistes, etcètera. Manquen passions alegres: amor, esperança, satisfacció, seguretat, aprovació; passions que augmentin la potència d’existir, que construeixin, federin i ajuntin.

 

El pitjor d’aquesta situació, és que les passions tristes s’encomanen i ens acaben intoxicant. El frare, l’inquisidor, necessita la tristesa dels seus feligresos, necessita que se sentin culpables, que es creguin obligats a demostrar la seva innocència, que visquin en la por, en la vergonya, en l’enveja. Estem internalitzant que no hi ha bons funcionaris, ni professionals al país, els hem de contractar a fora: per a sanitat, per al gabinet jurídic, per a l’AREB, per al Departament d’Estadística. Hi ha gent que creu que ha de demostrar que no és un mal andorrà. Al carrer es nota aquest estat general d’esperit pessimista, que tot està fotut, que no ens en sortirem.

 

Martí ja ha demostrat sobradament quina és la seva elecció: en lloc de voler governar per la confiança, ha triat governar per la por, pel menyspreu, per la inseguretat en el futur, per la vergonya acomplexada. L’obligació dels polítics que no combreguen amb la seva passió trista és construir una alternativa alegre, d’esperança, de llibertat, de justícia i de solidaritat.