Política de cooperació

Existeix un concepte que s’empra poc i que em sembla que és un dels més clau a l’hora d’entendre el que és la gestió de la cosa comuna, que és, en realitat, no només l’origen, sinó sobretot el que és –o si més no hauria de ser– la finalitat última de la política: els punts de vista. Entendre que existeixen diferents aproximacions i plantejaments en el moment d’afrontar moltes problemàtiques em sembla un element fonamental; i que contràriament al que alguns massa sovint esgrimeixen, els debats no s’han d’encarar exclusivament des d’un component frontista i des d’esquemes reduïts de veritat o mentida, sinó que en el seu punt de partida es tracta força sovint de punts de vista diferents.

 

Els diferents punts de vista es fonamenten en diferents posicions, consideracions, situacions personals, etc... Podem analitzar bé l’origen del terme i veure d’on ve o com s’origina l’expressió si posem un parell d’exemples, Imaginem que s’ha produït un accident en una cruïlla múltiple entre diversos cotxes i que des de diferents indrets al voltant de l’encreuament hi ha diverses persones que han vist totalment o parcialment el xoc. És possible que l’explicació que doni un dels testimonis divergeixi respecte a les d’un altre que l’ha vist des d’un altre lloc, i que fins i tot hi hagi contradiccions o detalls no coincidents en les seves explicacions. Ambdues persones estan explicant el que han vist i per tant estan exposant el seu punt de vista. Així doncs, tot i les simplificacions mentals que sovint ens imposen i ens podrien portar a considerar una de les explicacions com a certa i l’altra com a falsa, es tracta en realitat i simplement de l’experiència i realitat viscuda des dels seus diferents punts de vista.

 

Posem un altre exemple; en aquest cas on el punt de vista no és només una qüestió física, sinó que hi ha un grau de coneixement d’una determinada situació. Tots nosaltres prenem punts de vista sovint diferents quan parlem d’un tema que ens afecta directament o que coneixem de prop davant un altre que coneixem menys o que no forma part de la nostra quotidianitat. Un pare parla de l’escola en termes distints als quals ho fa un mestre o una persona que potser, per la seva trajectòria personal, no coneix tant de prop l’activitat dels nens al centre, el que en pensen o experimenten. Aquestes diferents situacions els porta a parlar, per exemple, de l’educació molt des de la seva experiència viscuda, que com en l’exemple de l’accident, es troba condicionada en bona part pel “lloc” on es troben i des del qual “veuen”, per exemple, com funciona l’educació.

 

Essent això així, sobta que en política els debats es produeixin tan sovint en termes de mentida o veritat i que no s’arribi més habitualment a la conclusió que molts cops estem parlant de la mateixa qüestió des de diferents punts de vista i que sigui capaç de construir més des de l’agregació i els punts de coincidència dels punts de vista diferents, en lloc que no pas lluitar ferotgement per imposar els teus per sobre del dels altres.

 

Es troben, doncs, amb actuacions que considero del tot inexplicables quan majories parlamentàries o governs s’entesten a fer passar, un darrere de l’altre, els seus posicionaments en forma de força sense deixar marge de maniobra a altres propostes a presentar els seus plantejaments o sense ni donar tan sols el temps perquè puguin formular i explicar els seus punts de vista.

 

Cal trobar fórmules de majors consensos, de recollir i sumar des de diferents punts de vista. Cal abandonar els actuals esquemes d’imposició des de determinats punts de vista que dediquen alhora més esforços a desacreditar, mostrar supremacia i a imposar la força aritmètica que no a construir bones propostes i bones lleis que gaudeixin d’acceptació fruit d’amplis debats.