Partit Socialdemòcrata

política

Pere López: “Ara mateix no veig factible un apropament amb SDP”

Crea: 06/10/2019 - 10:53
Autor: admin
Pere López (C.F. / Diari).
Quan van decidir presentar-se a la investidura, no sabien que Liberals pactaria amb DA, per això ara el PS es planteja com posar-los les coses difícils, a ells i als Demòcrates. No es penedeix d’haver creat d’Acord però sí que lamenta la gestió que en va fer el partit blau.
 
Com utilitzaran els set consellers en aquesta legislatura?
Som el principal grup de l’oposició i som conscients que tenim més responsabilitat davant del conjunt ciutadania, per això sabem que haurem d’afrontar el gruix de la tasca de control i de seguiment al Govern però també tenim propostes molt potents, que van ser molt ben valorades pels electors, i exercirem un rol proactiu tot fent propostes i presentant-les a debat parlamentari.
 
Com per exemple?
Temes molt importants que preocupen a la ciutadania i que ja portàvem al programa electoral com ara canvis en el sistema electoral, la doble nacionalitat, l’avortament, polítiques d’habitatge, etc. En aquest sentit tindrem un volum d’iniciatives legislatives significatiu.
 
Però són minoria i hauran de negociar.
Són temes en els quals més o menys tothom s’ha mostrat predisposat a parlar-ne i no han tancat les portes a fer-ho. La nostra obligació és portar propostes al Consell General, defensar-les i posar les coses difícils a d’altres formacions que també ho portaven en el seu programa, a través de d’Acord.
 
Vol dir que també li posaran les coses difícils a Liberals.
Es pot interpretar així però també com una manera d’evidenciar que hi ha una manca de coherència en el si del Govern. En tres setmanes ja n’hem vist moltes, com ara la Funció Pública, l’acord d’associació, les polítiques de turisme o la secretaria d’estat d’Igualtat. Estem veient que en determinats aspectes, no gens petits l’executiu no està alineat, i aquí és on volem incidir.
 
Ha comentat la llei de la Funció Pública. Explotaran les contradiccions de Liberals?
És un cas paradigmàtic perquè el cap de Govern i el ministre portaveu diuen que no es tocarà sinó que només faran dues modificacions, mentre que L’A, la secretària d’estat, la ministra del sector i consellers com Costa o Gallardo han afirmat que era una mala llei. Si hi ha plantejaments tan diferents entre ells, és evident que no hi ha posicions alineades i com que les declaracions varien segons el dia i qui les diu, és important que el Consell General es pronunciï.
 
Per què es va presentar a la investidura?
Primer perquè ho podíem fer i el reglament ens ho permetia. A més, no és la primera vegada que un partit ho fa sabent que la té perduda. En aquest cas, també cal dir que vam prendre la decisió abans de saber que Liberals volia pactar amb Demòcrates.
 
Pintat va dir que el seu discurs havia sigut més concret que el d’Espot. Satisfet?
És una qüestió objectiva. Nosaltres el vam endreçar en deu eixos diferents i vam definir les línies que marcaven el diagnòstic i les accions on actuar, mentre que Espot va optar per un més ampli. Suposo que el fet de tancar l’acord amb L’A pocs dies abans del debat li va impedir concretar propostes però el pitjor va ser que tant Carles Naudi com Jordi Gallardo també va afegir propostes al suposat programa. Es va fer un repartiment ministerial ràpid però l’acord concret de la coalició no el vam poder conèixer.
 
Per a la seva investidura necessitava Liberals i terceravia, on quedava la ideologia?
Ja li dic que quan ho vam fer, pensàvem que Liberals volia un canvi polític que ara ja hem vist que no volen. De fet, ens havíem plantejat en primera instància un discurs més ampli, més deslligat del programa del PS, intentant recollir més suports. Quan ho vam saber i conscients que no sumariem amb ningú, ens vam centrar en el nostre discurs.
 
Parlant d’ideologies, veu un apropament amb SDP?
No massa, no. Ara mateix no el veig factible, sincerament, i menys després dels resultats del set d’abril. Tirem bastant bé sols i els resultats ens han donat molta força i la confiança de molta gent que estic segur que s’han sentit molt decebuts amb L’A.
 
Se’n penedeix d’haver fet d’Acord?
No. Ni abans del canvi de rumb de L’A ni després. Teníem dos objectius que hem assolit, com eren els d’incrementar la nostra representació parlamentària i que DA no tingués majoria absoluta. A partir d’aquí, sí que és veritat que la gestió de després no és el que esperàvem ni tampoc cap dels votants de d’Acord.
 
Creu que l’entrada de L’A i CC al Govern comportarà canvis en la manera d’informar sobre l’acord d’associació?
Serà important veure si aquests partits es mantenen dient el que deien quan eren a l’oposició o si hi haurà canvis. Anticipo que no gaires pel pes que té DA però tinc interès a saber què diuen els srs. Naudi i Gallardo.

Mirar endavant, tocar de peus a terra

Crea: 05/16/2019 - 16:27
Autor: Carles Sánchez Rodríguez
Sembla un precepte, un consell que podria sentir-se en un funeral o llegir-se en un llibre d’autoajuda o sentir-l’hi a un jugador de futbol en ser eliminat, el seu equip, en una semifinal de la Champions League. Podria ser una «analecta» confuciana. Però no, en aquesta ocasió és el títol que he triat per aquest article, pel dia en què –ara sí– s’inicia la legislatura.
 
He escollit aquest títol per una raó senzilla: l’escenari polític s’ha configurat amb un Govern de coalició format pels partits d’ordre continuista. Això vol dir que, a priori, les polítiques que veurem no variaran gaire de les anteriors, o millor expressat: l’única diferència serà que abandonaran el furor reformista per consolidar l’erosió dels drets en què incorregueren les reformes. Serà un Govern de blindatge general de l’erosió, amb el leitmotiv de la modernització inacabada, de l’adaptació flexibilitzadora, etc. i que mantindrà contra les cordes les classes populars, mantenint la concepció patrimonialista de l’Executiu –tot i que ara la casa és gran– substituint la consolidació de l’Estat del Benestar basat en els drets de la gent per la imaginació conciliar. Això, és clar, és una predicció i com a tal pot resultar falsa, només els propers temps ho poden confirmar. Realment em preocupa poc la seva confirmació, d’aquí allò de «tocar de peus a terra», perquè el nostre projecte hi és i va rebre 5.445 vots i set consellers disposats a defensar-lo, i és des d’aquest projecte que mirem endavant.
 
Però no només des d’un partit polític es pot defensar un projecte d’esquerres per a Andorra. En aquest escenari de consolidació de l’erosió compto que els ciutadans seguirem sortint al carrer, que les associacions i col·lectius continuaran creixent, que actuarem a l’esfera pública com una ciutadania responsable –que no és aquella que calla quan no està d’acord, tot el contrari–, que exigirà al seu Govern –efectivament, el del poble sobirà: el seu Govern, el seu Consell, la seva Justícia... – no només solucions o respostes, sinó paraula i agència, generació i repartiment de la riquesa, serveis públics de qualitat per a tothom, mecanismes de participació en la presa de decisions, sous dignes i habitatges dignes, atenció mèdica en equipaments públics plenament disponibles i que acompleixin la seva comesa, jubilacions justes, educació en la igualtat i, en definitiva, una millor vida que no s’acabi on comença el mercat. A alguns això els hi semblarà fer volar coloms; jo crec que és l’única manera de tocar de peus a terra. La resta és la utopia dels qui més tenen, ideada per preservar el privilegi.

La 'natura' de DA

Crea: 02/06/2019 - 11:12
Autor: Ferran Goya
Els darrers mesos, la caserna general de DA –de creences gasoses i memòria curta– centra part dels esforços paleopolítics a desacreditar el pacte electoral de liberals i socialdemòcrates a les llistes parroquials.
 
Ells, que mai han tingut la necessitat d’explicar-se sobre la ideologia que els va reunir, ara s’autoadjudiquen una autoritat (acadèmica?, social?, sobrenatural?) per donar –o negar– la legitimitat als acords polítics de i entre els seus competidors.
Potser abans de furgar sobre la natura de les altres forces polítiques i els aspectes contranaturals del seus pactes, seria més oportú indagar sobre la natura de DA.
 
La veritat és que esbrinar la natura ideològica del partit que ens desgoverna des de fa vuit anys no és cap tasca fàcil. Podem intentar abordar-la consultant els CV individuals –sense oblidar els familiars– dels membres més significatius; no veurem res més que conviccions febles, discursos sofistes, oportunisme, canvis de jaqueta, infidelitats; detalls biogràfics importants, però que emmascaren el denominador comú que ha reunit tot aquest grup de nòmades.
 
No serà en la lectura dels clàssics –Hobbes, Locke, Rousseau, Tocqueville, Marx, Renan, Lenin, Gramsci, Berlin, Popper o Hayek– on podrem trobar la coherència que uneix els Aleix, Baró, Cinca, Espot, Martí, Mateu o Saboya. Tampoc en els moderns –John Rawls, Alain Touraine, Zygmumt Bauman, Amartya Sen, Tony Judt, Richard Rorty, Norberto Bobbio o Slavoj Žižek– hi ha cap indici que pugui ajudar a identificar l’ingredient racional –o afectiu– que lliga el poti-poti del partit al poder. Associar el pragmatisme, com l’entenia Rorty, al que fan i han fet Espot, Baró i companys, seria atemptar greument contra el pensament del filòsof americà.
 
Tanmateix, el nomadisme de l’estat major de DA és enganyós; els seus viatges polítics sempre han estat entre les tres cantonades (econòmica, política i social) del poder oligopolític del país; en aquest petit triangle no hi ha gaire cabuda per a les idees il·lustrades; la política, millor dit, l’interès polític, es redueix a seguir al peu de la lletra la màxima: “Qui troba bon padrí, ja ha recorregut mig camí”; mig camí o... total amb l’ajuda de la llei electoral.
 
La recerca politòloga, doncs, no hauria pas de tenir per objecte saber si a DA hi ha hagut inconseqüències o infidelitats ideològiques antinatura, sinó una qüestió prèvia: té ideologia el partit fundat per Antoni Martí? I com a conseqüència: sobre quina base s’ha cohesionat aquest partit?
 
DA no té ideologia, mai l’ha fet pública; en propietat, és una constel·lació d’actituds: el que els sociòlegs anomenen mentalitat, o sigui un conjunt d’opinions i representacions col·lectives menys deliberades i reflexives que les ideologies; la seva mentalitat és tradicionalista, conservadora, quan no obertament reaccionaria; és una mentalitat reproduïda pels seus respectius rols socials, pel seu comunitarisme clànic i patriarcal, per la necessitat de submissió natural del poble a les nissagues del poder tradicional i l’acceptació acrítica d’uns mites identitaris seculars.
 
Aquesta mentalitat té una transposició a la pràctica política que s’acobla perfectament amb els usos i costums establerts en una diversitat d’àmbits socials i institucionals.
 
Ha encaixat, des de la primera hora, inclús en la gestació del partit, amb el gust d’una part de l’empresariat andorrà a la promiscuïtat en la interlocució i en el lobbisme, sovint en espais opacs i reservats; molt lluny de les mínimes normes de transparència que exigeix aquest diàleg en democràcia; amb una complicitat selectiva respecte als diferents grans grups econòmics del país, fent recaure els seus favors en els empresaris més incompetents; amb el resultat de la neutralització i el bloqueig de gairebé tots els esforços i projectes de diversificació i creixement.
 
Aquesta mentalitat s’emmotlla de manera insuperable amb les demandes d’una part de les elits professionals que han viscut –i viuen– de prebendes i favors estatals.
 
També ha sintonitzat, aquesta mentalitat, amb la vampirització política d’una sèrie d’entitats civils, les quals, amb honroses i escasses excepcions, destinen bona part del seu temps i de la seva presència pública a llagotejar el poder.
 
És una mentalitat tancada al pluralisme social i a un espai públic transparent. El moll de l’os d’aquesta subideologia són les maniobres i els tripijocs entre uns quants jerarques socials, econòmics, financers i els poders de l’Estat, en un ambient íntim, limitat, controlable i opac. És l’ecosistema dels interessos, en el qual es troben a gust, com en un club privat amb dret d’admissió i inscripció prèvia.
 
La natura a-ideològica de DA, la seva mentalitat essencial, és el dogma de la justificació i consolidació d’una societat dual, amb un centre en el qual hi ha els amics escollits i per suposat els millors, i una perifèria on hi ha la resta d’habitants, la majoria, als quals es nega la categoria de ciutadans capaços de decidir, els que han de seguir, obeir, treballar, pagar impostos i callar.
 
El problema d’aquesta mentalitat primària és la seva esterilitat en els temps que corren. Ja ens hem acostumat a recitar com una lletania els fracassos del Govern de Toni Martí: Patapou, The Cloud, centre multifuncional, font de colors, ràfting, heliport 2, concurs de línies bus 1, i centres de recerca mèdica i oncològics.
 
Potser la raó de tant fracàs no és la mala sort, sinó que neix de la natura de DA, de la seva propensió al tripijoc SA com a forma de gestió econòmica i de foment de la inversió.
 
L’intervencionisme, la manca d’imparcialitat, el capitalisme d’amiguets (crony capitalisme) estan en la natura de DA amb les seves ineluctables conseqüències d’ineficàcia, de malbaratament de recursos, d’empobriment de la població i la generalització d’uns indicis de pràctiques dubtoses que en altres països inquietarien la consciència més laxa del fiscal més tolerant i el mourien a actuar d’ofici.

Política de cooperació

Crea: 01/24/2019 - 11:46
Autor: Pere Lopez
Existeix un concepte que s’empra poc i que em sembla que és un dels més clau a l’hora d’entendre el que és la gestió de la cosa comuna, que és, en realitat, no només l’origen, sinó sobretot el que és –o si més no hauria de ser– la finalitat última de la política: els punts de vista. Entendre que existeixen diferents aproximacions i plantejaments en el moment d’afrontar moltes problemàtiques em sembla un element fonamental; i que contràriament al que alguns massa sovint esgrimeixen, els debats no s’han d’encarar exclusivament des d’un component frontista i des d’esquemes reduïts de veritat o mentida, sinó que en el seu punt de partida es tracta força sovint de punts de vista diferents.
 
Els diferents punts de vista es fonamenten en diferents posicions, consideracions, situacions personals, etc... Podem analitzar bé l’origen del terme i veure d’on ve o com s’origina l’expressió si posem un parell d’exemples, Imaginem que s’ha produït un accident en una cruïlla múltiple entre diversos cotxes i que des de diferents indrets al voltant de l’encreuament hi ha diverses persones que han vist totalment o parcialment el xoc. És possible que l’explicació que doni un dels testimonis divergeixi respecte a les d’un altre que l’ha vist des d’un altre lloc, i que fins i tot hi hagi contradiccions o detalls no coincidents en les seves explicacions. Ambdues persones estan explicant el que han vist i per tant estan exposant el seu punt de vista. Així doncs, tot i les simplificacions mentals que sovint ens imposen i ens podrien portar a considerar una de les explicacions com a certa i l’altra com a falsa, es tracta en realitat i simplement de l’experiència i realitat viscuda des dels seus diferents punts de vista.
 
Posem un altre exemple; en aquest cas on el punt de vista no és només una qüestió física, sinó que hi ha un grau de coneixement d’una determinada situació. Tots nosaltres prenem punts de vista sovint diferents quan parlem d’un tema que ens afecta directament o que coneixem de prop davant un altre que coneixem menys o que no forma part de la nostra quotidianitat. Un pare parla de l’escola en termes distints als quals ho fa un mestre o una persona que potser, per la seva trajectòria personal, no coneix tant de prop l’activitat dels nens al centre, el que en pensen o experimenten. Aquestes diferents situacions els porta a parlar, per exemple, de l’educació molt des de la seva experiència viscuda, que com en l’exemple de l’accident, es troba condicionada en bona part pel “lloc” on es troben i des del qual “veuen”, per exemple, com funciona l’educació.
 
Essent això així, sobta que en política els debats es produeixin tan sovint en termes de mentida o veritat i que no s’arribi més habitualment a la conclusió que molts cops estem parlant de la mateixa qüestió des de diferents punts de vista i que sigui capaç de construir més des de l’agregació i els punts de coincidència dels punts de vista diferents, en lloc que no pas lluitar ferotgement per imposar els teus per sobre del dels altres.
 
Es troben, doncs, amb actuacions que considero del tot inexplicables quan majories parlamentàries o governs s’entesten a fer passar, un darrere de l’altre, els seus posicionaments en forma de força sense deixar marge de maniobra a altres propostes a presentar els seus plantejaments o sense ni donar tan sols el temps perquè puguin formular i explicar els seus punts de vista.
 
Cal trobar fórmules de majors consensos, de recollir i sumar des de diferents punts de vista. Cal abandonar els actuals esquemes d’imposició des de determinats punts de vista que dediquen alhora més esforços a desacreditar, mostrar supremacia i a imposar la força aritmètica que no a construir bones propostes i bones lleis que gaudeixin d’acceptació fruit d’amplis debats.

La força que fa canviar les coses

Crea: 12/14/2018 - 11:07
Autor: David Rios
A Andorra hi ha molts ciutadans que no volen sortir en una foto en la qual hi hagi polítics d’un determinat color. Alguns tenen por que els puguin marcar políticament si apareixen sota un mateix enquadrament que un candidat específic. Hi ha generada tanta por que a aquestes persones fins i tot els fa terror seguir alguns polítics i partits a les xarxes socials, no fos cas.
 
Però també hi ha l’extrem contrari. Hi ha aquell que precisament es vol fer la foto amb el polític per tal que no hi hagi cap dubte del costat de qui està. Generalment aquest polític que forma part de la selfie coincideix amb algú que té alguna capsa de galetes. Aquests, si per diverses raons no poden aconseguir fer-se la foto, demostren la seva devoció fent centenars de m’agrada i comentaris elogiosos ben dirigits a les xarxes socials.
 
Aquesta sensació que tenim tots és lamentable. Seria interessant que alguna vegada algú fes un estudi científic de per què la tenim i quines accions la provoquen. Tot i viure en democràcia, a vegades sembla que estem sota el control d’una dictadura.
 
Per això són d’admirar aquelles persones que fan un pas endavant i es presenten com a candidates amb forces polítiques que tradicionalment no són les que controlen les institucions d’aquest país. També són d’admirar tots aquells que fora de les formacions que es consideren guanyadores de manera altruista es dediquen a construir un projecte de país. Acumulen hores de reunions i de treball col·lectiu sense demanar res a canvi, sense percebre cap salari, sense demanar cap compensació futura. Treballen fora del seu horari laboral per impulsar un projecte comú sense tenir la certesa que el seu serà el guanyador. Ho fan simplement perquè creuen que es poden fer les coses de manera diferent i millor i que pot ser el model elegit majoritàriament per la ciutadania.
 
Però a aquestes ciutadanes i ciutadans que fan un pas endavant d’acord amb la seva ideologia i es converteixen en candidates i candidats sense tenir por a represàlies, se’ls ha de reconèixer el valor de donar la cara. Se’ls ha de valorar el fet de defensar públicament un projecte que va a contracorrent del poder establert.
 
Aquesta és la força que fa canviar les coses.

A voltes amb el centre

Crea: 11/09/2018 - 12:12
Autor: Carles Sánchez Rodríguez
Llegeixo aquests dies columnes, opinions, notícies i entrevistes en què es refereixen posicions polítiques. Dona gust, perquè després es digui que no hi ha debat d’idees. Estimats lectors, poques coses més ideals que les posicions polítiques. I dic ideal en el sentit concret, quan del que parlem són d’idees i no de fets –encara que els fets siguin també, dins la política, territori (manifestació, símptoma, materialització, demostració...) de les idees.
 
 
Ara, les baralles són notables: DA és centre reformista, SDP centre progressista, UL i ILM –per les sigles parlamentàries– conservadors, L’A liberals –aquest terme i el seu significat a la política andorrana mereixen una història– i, a més, en acord antinatural amb el PS, socialistes. Així, l’eix esquerra-dreta queda ben repartit i els clients –vull dir, els votants– del supermercat dels productes ideològics poden escollir varietat.
 
 
Però ideologia no és un bon terme, ja que ideologia és la visió del món –que a vegades pot ser equivocada (en la majoria d’ocasions és equivocada)–, per això, al conjunt de posicions que basteixen un partit polític prefereixo anomenar-les ideari, alhora que comprenc que a aquest ideari hi subjau una visió del món que si bé no podria definir la realitat tal com és, sí que estableix les seves preferències sobre com hauria de ser aquesta realitat.
 
 
Vull proposar veure la situació política actual en termes de visions del món i fer-ho amb noves categories que vagin més enllà de l’eix esquerra-dreta –és a dir, que sense deixar comprendre’l el complementin–. Però vostès advertiran, encertadament, que jo no sóc un observador extern sinó més aviat part implicada. Així és. Jo els hi exposo –procuro que sigui de manera raonada – tal com veig les coses.
 
La primera és la del patrimonialisme. Seria la més tradicional i pròpia de les elits econòmiques i socials. Entén que és natural que aquestes ocupin l’aparell estatal i que siguin elles les úniques que prenguin decisions i emprenguin reformes, si és que les han d’emprendre. Aquí hi trobaríem a DA, UL i ILM –emprant les sigles parlamentàries. Una segona visió és la de l’estatalisme, la qual considera que l’Estat ha de ser una entitat forta que articuli la societat, passant, si cal, per sobre d’aquesta; això vol dir que l’Estat ha d’alimentar-se a si mateix. S’entén si es pensa a protegir els números per sobre dels ciutadans. Aquí trobaríem de nou DA i, per la concepció de l’Estat com a fi en si mateix, també SDP. La tercera visió és la del legalisme, que concep com a característica més important d’un Estat democràtic la igualtat davant la llei i que sigui aquest principi qui regeixi el seu funcionament. Aquí s’hi trobarien els actuals Liberals, també SDP i el PS. La quarta –i aquí ja m’arrisco a guanyar adeptes– és el socialisme, que en la seva accepció concreta concep com a prioritat el desenvolupament dels drets socials a través de l’Estat. Aquí s’hi situaria el PS.
 
 
En aquestes categories es perceben el que entenc són dues oposicions: patrimonialisme/legalisme i estatatalisme/socialisme. El primer és el conflicte per ampliar –els primers– o reduir –els segons– els marges d’arbitrarietat a les institucions. Que a la majoria de les lleis sigui el Govern qui concentri la voluntat decisòria també és arbitrarietat, ja que el programa electoral esdevé en tenir el control de les institucions. El segon eix de conflicte té a veure amb la concepció de per a què serveixen les institucions, si per alimentar-se a si mateixes o per garantir la llibertat i l’existència material dels ciutadans. El socialisme comprèn que només unes institucions fortes poden redistribuir la riquesa i garantir legal i materialment l’acompliment dels drets socials dels quals som titulars. Però el concep com a mitjà, no com a fi en si mateix.
 
Aquest és l’actual taulell de joc. Entendre’l és entendre moltes coses. Els deixo, estimats lectors, no sense abans recomanar que ara repensin tot això des de l’esquerra i des de la dreta, i els hi diria que des del centre, si existís. 

Setembre, inici del final

Crea: 09/17/2018 - 16:25
Autor: Susanna Vela
Després d’un estiu magre (dades del sector turístic) es presenta un setembre gras i carregat. Avui mateix el cap de Govern, en el debat d’orientació política pot anunciar el seu candidat a mode de testament polític (?) i, encara que ara ja no cal, la data de les pròximes eleccions.
 
A mi m’agradaria que fos l’inici del final. Hem tingut dos legislatures d’un Govern de DA marcades per una buidor de projectes, de suspensió (per sort) d’alguns, per fracassos (anunciats), per capricis i per absència de planificació i ara els arriben les preses amb un nombre de projectes de llei a tràmit parlamentari de difícil assumpció: reforma del codi de l’Administració; tècniques de reproducció humana assistida, preservació del medi natural, la biodiversitat i del paisatge, i aviat el pressupost del 2019, quan estan a tràmit el codi de procediment civil, les tres lleis laborals i la llei de Funció Pública, la de mesures urgents per a l’habitatge de lloguer, la d’igualtat o la de transició energètica i canvi climàtic... Totes elles necessiten un debat i un treball a fons, i tal com es plantegen difícilment tiraran endavant, i si ho fan serà amb la majoria que aplica el “corró” i podent ser, per dir alguna cosa, de poca qualitat legislativa. Una concentració forasse-nyada, un embús legislatiu amb 32 textos que cal aprovar de la manera que sigui, és clar. L’altre dia algú deia que era qüestió d’assessors i especialistes. I mentrestant, els projectes prioritaris han quedat als calaixos, com la reforma del sistema sanitari o la reforma de la CASS.
 
Es deuen voler aprovar les assignatures suspeses durant el curs... però aquí no hi ha recuperació que valgui. Aquesta és una legislatura esgotada amb una ciutadania cansada i farta que sembla –almenys la que contesta enquestes– que vol un canvi i un futur possibles.

La república de la plenitud

Crea: 09/07/2018 - 11:01
Autor: Carles Sánchez Rodríguez
A l’anterior article que vaig publicar aquí –El regne de la buidor– reconec que hi vaig posar gran part del meu ànim pessimista, però això ja se sap, la vida no és de color rosa. Avui, en canvi, em trobo molt més optimista i parlaré de la cara B de la buidor, parlaré de la plenitud.
 
La plenitud no només es registra als rostres de qui després d’una llarga nit electoral coneix els resultats que li donen la victòria. Tot i no estar afiliat vaig tenir el plaer de viure-ho aquell 2009. La plenitud tampoc es limita a haver proposat una llei que és aprovada i que realment ajuda la població, que canvia la posició estructural de qui pateix la marginació de la renda.
 
La plenitud és poder participar amb altra gent del debat públic i arribar a provocar reaccions, encara que siguin privades –aquestes, estic convençut, són les que ens duen a la modificació de comportaments públics–, de la buidor a la plenitud, la responsabilitat d’emplenar-la.
 
La plenitud és ser més i ser millors, fer de la veritat, la franquesa i la lleugeresa la música quotidiana per contra a la pesadesa inharmònica de la confessió, no tenir por de les paraules i interessar-se verament i de bona fe per la gestió del que és públic.
 
Tot això, potser, només és un desideràtum i redunda així en la buidor anterior. O, potser, es pot crear el marc que permeti la seva realització, amb lleis que redueixin la jornada laboral, amb institucions participatives integrades als comuns que dirimeixin les prioritats. Un altre desideràtum, pensaran. Provem-ho.
 
I provem també a reforçar la protecció integrant-la com a element constitutiu del nostre sistema. Generar riquesa i redistribuir-la des de l’Estat, a això ens convida la nostra Constitució, provem-ho. I provem de superar la desigualtat de la dona, i la qüestió catòlica, tots sabem per on podem començar. Provem-ho.
 
Però provar-ho no vol dir que sigui fàcil. Ens enfrontarem a resistències, ens enfrontarem a la inèrcia i haurem de navegar en la complexitat, doncs la societat és un mar de complexitat que no respon a les receptes sinó a la ciència i la paciència del pensament combinada amb l’audàcia de l’acció, la societat és vida que no respon (o no hauria de respondre) a l’ambició dels enginyers, els arquitectes o els coreògrafs. La buidor ens espera, omplim-la. 

La nova política versus la vella

Crea: 09/07/2018 - 10:57
Autor: David Rios
Demà és un dels dies asse­nyalats al calendari andorrà. Meritxell marca l’inici del famós curs polític. Enguany, amb la tensió de conèixer la data de les eleccions perquè tal com va la cosa siguin com més aviat millor. Manquen uns sis mesos perquè, com a màxim, Toni Martí les convoqui. I és curiós com, a manca d’aquest termini relativament curt, es diferencia clarament la manera de fer dels que practiquen la vella política dels que practiquem la nova.
 
Al PS fa més de sis mesos que coneixem el nostre candidat, Pere López. La vella política guarda fins als darrers dies el nom, no fos cas. Al PS el vam escollir amb primàries el funcionament de les quals estava aprovat en un congrés obert a tots els militants. La vella el tria mitjançant converses entre barons, la majoria emmarcades en sopars o dinars tancats en un reservat d’un restaurant amb cafè, copa i puro inclosos.
 
Al PS el candidat el trien militants i ciutadania. La vella política els imposa el “candidat de consens”. Al PS fa mesos que treballem per aconseguir el màxim d’escons per portar a terme el nostre programa. La vella política només pensa en la instrumentalització de l’administració per fidelitzar els vots necessaris per controlar el poder.
 
La nova política informa de manera transparent, fa partícips i permet opinar els seus afiliats sobre possibles acord electorals. La vella pacta les condicions de les coalicions entre formacions amb els barons tancats en despatxos o en els anteriorment mencionats reservats de restaurant.
 
La nova política entén el compromís envers l’elector i el programa electoral com un contracte i el treballa amb un criteri d’obligació de compliment. La vella creu que l’important és el candidat i el programa, quan es comença a governar, és secundari.
La nova política treballa durant mesos el programa electoral amb el màxim d’aportacions. La vella pot crear un programa de zero en dues setmanes amb un petit equip.
 
Per sort Andorra va canviant tot i que alguns encara mantenen les maneres de fer d’èpoques preconstitucionals. Esperem que aviat l’elector i el ciutadà sàpiguen apreciar els esforços per renovar la forma de fer en aspectes com la transparència, la proximitat o la participació.
 
Bona festivitat de Meritxell a tothom!

Pàgines

Subscriure a RSS - política