política

El regne de la buidor

Crea: 08/31/2018 - 11:17

Autor: Carles Sánchez Rodríguez

Darrerament he estat pensant en la buidor. Ho he fet en diversos termes, un d’ells, el polític. No entraré en els motius que m’han dut a fixar-me en la buidor; això és propi, exclusiu i romandrà dins meu. Però, certament, és un aspecte important del qual tracto –amb més o menys encert– en aquesta columna.

Primer caldria prendre la política pel que, en bona part, és: lluita pel poder. Aquí ja es manifesta una instància plena de buidor, la del poder. No entraré, doncs m’ocuparia molta discussió, a debatre la natura real de poder. Amb el que sí que estarem d’acord és amb la seva característica incorporeïtat, o més aviat, amb la seva corporeïtat fugitiva que apareix i desapareix fent mutar l’autoritat. Ja sabem des de fa dies que el poder polític no és igual a poder «a seques», o que altres tipus de poder poden emprar el polític per fer efectius els seus interessos. Això és possible, precisament, per la característica buidor del concepte.

Un altre aspecte té a veure amb la política democràtica. En haver d’arribar al poder mitjançant el vot ciutadà sorgeixen una sèrie de qüestions, com la de la demagògia, problema que altres han tractat abundantment. Aquí jo em limitaré a donar la meva versió. Es genera sovint un abisme entre el que l’esfera pública registra i el que realment succeeix, ja que la propaganda és principal. Ho recorda Eric Hobsbawm quan diu que durant la Guerra Freda cap de les dues potències tenia intenció real d’atacar-se, però que havien de mantenir la retòrica bel·licista per legitimar els seus règims. Aquesta distància és un buit perfecte.

Una altra forma de la buidor la trobem a l’actitud contrària, la de la literalitat, infantadora del fanatisme. No hi ha espai entre la paraula, que s’ha d’acomplir, i el fet. D’aquesta manera es genera un nihilisme que esborra qualsevol obstacle a la idea i que permet l’execució directa o l’homicidi per desídia. Ambdues formes neixen de la buidor, del no-res com a profeta.

Potser aquesta columna és també un exemple de buidor com tantes altres. Un exemple d’aquelles paraules que cauen al no-res. Jo els hi comento, per si un cas. No deixin d’observar-la: fascina i repugna per igual.

Els fonaments de tot plegat

Crea: 06/15/2018 - 10:57

Autor: Carles Sánchez Rodríguez

L’apocalipsi recorre les columnes nacionals: la democràcia flaquejaria, es perdrien els valors i l’esperit. A la democràcia se l’enyoraria, com si en alguna ocasió l’haguéssim coneguda perfecta. Inclús hi ha qui troba a faltar la grega, la d’abans, no la d’ara. Però tot té una raó de ser, inclús les opinions tenen un fonament. Aquesta decadència aparent –que no la real– estaria motivada. Però no trobaríem els motius a les formes emprades als parlaments ni a l’oratòria de la qual s’acusen unes i altres faccions. Si hi ha un fonament de la política, aquest seria de caràcter social –és a dir, produït en l’àmbit de les dinàmiques de la societat, no en l’àmbit especialitzat de la política–.

Des d’aquesta perspectiva la decadència de la democràcia es traduiria en l’empobriment d’una part de les classes mitjanes i l’augment generalitzat de la desigualtat, especialment aguditzat en el sí d’aquestes classes mitjanes. La crisi econòmica ha provocat una reconcentració de la riquesa on els directament afectats han estat els assalariats –el fenomen dels treballadors pobres i de la «precarització» laboral i vital dels seus fills n’és el principal exemple–. Aquest fenomen que travessa Europa també s’ha introduït a Andorra, doncs el capital no coneix frontera.

La legislació impulsada pel Govern no corregiria aquesta situació. Ans al contrari, l’augmentaria i en seria causa directa: la reforma del Codi Relacions Laborals –amb la rebaixa de la indemnització per l’acomiadament–, la Llei de Funció Pública –amb la pèrdua de condicions i ingressos de la majoria de funcionaris i un increment de les mateixes remuneracions en els alts càrrecs i la pèrdua de la figura del funcionari (que implicaria un augment de la càrrega decisòria en els càrrecs de confiança i per tant un increment de les remuneracions discrecionals)–, els canvis en el model de pensions sota l’amenaça de la bancarrota –reduccions (del valor dels punts en tinença, rebaixa respecte a allò que s’ha cotitzat i devaluació dels anys treballats...), augment dels controls, dificultats en l’accés a les remuneracions, projecte d’augment de l’edat de la jubilació–. Ja no es tracta dels nivells de despesa social actuals i associats al pressupost general: es tracta de la fractura social que es cou a partir del moment en què s’aproven aquestes disposicions. I les organitzacions patronals no afluixen la pressió sobre les institucions cap aquest escenari.

L’empobriment s’evidenciarà als sectors de població subjectes a aquesta legislació. No ho farà només a les persones que ja requereixen la intervenció social estatal, sinó a les que la començaran a necessitar. A aquesta legislació que he esmentat més amunt l’acompanya tot un reguitzell de lleis que estableixen els límits de la protesta (seguretat pública, conflicte col·lectiu i regulació sindical), ja que la mateixa disposició de tot aquest nou paquet que dibuixa l’Andorra del futur així ho demana. Mai hi ha hagut tants andorrans i la segmentació social ja no ho és principalment per raons de procedència. Fins i tot hi ha qui creu que hi ha massa passaports.

... i fraternitat

Crea: 05/04/2018 - 11:45

Autor: Carles Sánchez Rodríguez

A la gent que militem en algun tipus tipus d’associació o ens dediquem a l’acció col·lectiva ens passa que, en determinat moment, ens cansem. Aquest cansament no és privatiu del gaudi del treball conjunt i voluntari. És més la fatiga que es produeix precisament quan les tasques s’individualitzen , quan els militants se senten sols, quan es perd de vista el sentit complet de la tasca. També es pot produir quan el militant veu que fora de l’organització el seu esforç no s’acompanya, quan es fracassa però no es fracassa millor, quan ningú escolta ningú. En definitiva, un es cansa quan s’oblida la darrera part de la divisa revolucionària: la fraternitat.

Què és la fraternitat? A primera vista diríem que es tracta de quelcom molt cristià –potser la gent més jove no ho té tant present–, on tots som frares, iguals dins la comunitat universal que és l’Església. Però sabem que el cristianisme adoptà símbols, institucions i estructures amb existència anterior. Aleshores la fraternitat no és tan sols aquest llaç que ens van intentar transmetre als que vam fer la comunió.

Fraternitat, a la Grècia clàssica –sempre hi tornem–, era el llaç que unia els individus de la polis –la comunitat política–, aquest llaç implicava els individus a la res pública o cosa pública, l’administració dels assumptes de la comunitat mitjançant la presa de decisions en comú. La fraternitat, llavors, existiria més enllà de la fe o la confessió de cadascú –sigui en Déu o en la Democràcia– i es constituiria com el llaç entre iguals.

Oblidant el repàs històric i enfocant la qüestió d’una manera més atemporal –si és que això és possible–, a mi m’agrada comprendre la fraternitat com a «responsabilitat amb l’altre», que és la definició que de la moral féu l’autor jueu Emmanuel Lévinas. Moral, doncs, no és un conjunt de regles que fan del seu practicant algú apte per a la mateixa comunitat, sinó la responsabilitat que tothom té amb el seu congènere, amb el seu germà. Aquest és un acte no dogmàtic, lliure dins de la inclinació que molts tenim com la més coherent, raonable i apropiada de la humanitat: la solidaritat –raonable i coherent perquè s’adequa a la impossibilitat fàctica de sobreviure com a espècie en individus no cooperatius–.

I aquí entrem en la qüestió de les emocions. Ho dic perquè fa poc vaig poder llegir a en Jordi Ribes, de la joventut de Demòcrates per Andorra (Les emocions en democràcia, Bondia, 18/04/2018) que venia a dir que en democràcia la política no pot apel·lar a l’emoció sinó que ha de fer-ho a la raó, a l’argument. En Jordi ho deia en el sentit que les decisions de l’Estat democràtic no podien estar motivades per l’emoció, com és el cas del populisme –semblaria ser que només existeix populisme en els nostres temps–. Això fa que em pregunti: pot existir una responsabilitat amb l’altre no dogmàtica si no es desenvolupa un llaç emocional amb aquest altre?

Prendre decisions per a la mera supervivència de l’Estat no seria un acte de raó que mitigués els perillosos camins de l’emoció, és més aviat el contrari, ja que canvia el focus de responsabilitat d’un altre concret cap a una institució abstracta. L’Estat no és una entitat final, sinó un instrument que funciona bé per a uns i sovint no tan bé com hauria de funcionar per a la resta. Aquí a Andorra, moltes reformes en marxa determinaran i posaran en relleu qui surt beneficiat de posseir la màquina de l’Estat.

Reprenent el tema de l’emoció la seva hipotètica supressió en el raonament polític implicaria la supressió de la fraternitat, la qual cosa implicaria que les persones només seríem l’objecte d’una bona administració –i aquí s’amaguen totes les fal·làcies del món, perquè hi ha qui considera que l’Estat és la seva empresa–, números en arguments econòmics de sostenibilitat, arguments que pel context que afecta el missatge esdevenen una veritat: ja no existeix la comunitat, només hi ha individus productius o deficitaris i s’ha d’actuar en conseqüència. Que la gent al carrer es cregués aquest argument seria, certament, esgotador. Visca per sempre la fraternitat!

Economia, política i cultura

Crea: 03/05/2018 - 00:00

Autor: Carles Sánchez Rodríguez

Si a les darreres entregues en aquest espai d’opinió he parlat consecutivament de les relacions entre economia, política i cultura, avui m’agradaria contemplar les tres dimensions com una totalitat, com un sistema.

Unes notes aclaridores. Hom se sorprèn en més d’una ocasió de l’ús del mot ‘antisistema’, que gaudeix d’un etern retorn promocionat, en moltes ocasions, per la producció de notícies. Antisistema s’ha convertit en adjectiu fàcil i generalitzador quan es bateja un grup de persones del qual només es té notícia de l’acció però no del fonament. De l’altra banda es dóna una raó igual de vaga quan es diu que dels mals de la societat en té culpa, precisament, el sistema. I així l’abstracció trobarà manifestacions capricioses allà on l’interlocutor decideixi, ja els hagin dut a terme un grup d’antisistema, ja consideri aquest grup que actuava contra un tot culpable i fugisser.

El que tractaré de posar sobre la taula en aquesta locució, però, és com la combinació de les tres dimensions enunciades al principi té manifestacions concretes en una forma general de funcionament, en un sistema. S’ha de tenir en compte que aquesta és una aproximació.

En primer lloc l’economia. El model andorrà és un model d’economia de serveis, una economia completament terciaritzada, centrada, ara mateix, en tres grans sectors: comerç, hoteleria i banca i productes associats. Això no és cap secret. Tampoc es pot oblidar a l’administració pública, determinant en quant a les manifestacions en la dinàmica laboral i que tant present es troba al debat públic a hores d’ara. La construcció ha estat i continua estant un sector notable. No som pas una excepció si es contempla la resta de països europeus, especialment l’exemple espanyol. Aquí el que m’importa destacar es com aquesta configuració és el que determina, en darrera instància –i subratllo, en darrera instància–, els nostres comportaments, formes de fer i opinions a l’esfera pública i la distància entre aquesta i l’esfera de la vida privada. El temps del treball determina el temps que podem dedicar-li a l’activitat pública. Només aquesta evidència ja ens dóna una idea central quan parlem dels factors de la desafecció política, per exemple.

En segon lloc, la política. Ens hem acostumat a circumscriure el fenomen de la política a les seves institucions. La configuració institucional andorrana ha estat lligada amb força i històricament al model econòmic de cada època. La noció de patrimoni continua sent important, i més encara la de patrimonialització. Recordem que el sufragi censatari existí de forma efectiva fins el 1933 –any en que el dret de vot s’amplia a tots els homes majors de 25 anys–, per exemple. De la mateixa manera les successives reformes “des de dalt”, des de la Nova Reforma fins a la Constitució de 1993, negociada a tres bandes entre els dos coprínceps i els representants andorrans, en una època i un país en que la nacionalitat podia considerar-se una qualitat que privilegiava, doncs la mateixa composició demogràfica així ho feia palès. Viuríem, a 25 anys de la promulgació de la Constitució, les conseqüències o la ressaca d’aquells moments. Veiem encara, en part, els mateixos rostres i les mateixes dependències.

Finalment, i per odre d’exposició, que no d’importància –doncs les tres dimensions s’interrelacionen alhora i no successivament– la cultura. He donat alguns exemples aquí i en anteriors locucions. Tota aquesta història, totes les seves transformacions han modelat l’actual forma de comportar-nos vers el fenomen de la política –que l’entenc, com ja he dit en més d’una ocasió, com la forma general de relació entre les persones (doncs l’ètica la fonamenta)– . Les nostres idees respecte com és i com ha de ser la nostra societat són les que ens impulsen a prendre la paraula, a no fugir, a administrar les nostres lleialtats –cito, per la seva utilitat, el principi de Albert O. Hirschman–. I les nostres idees –amb les seves contradiccions– tindrien en l’oportunitat, la utilitat, la lleialtat, la convicció i la percepció que ens brinda el nostre sistema social la seva expressió darrera. Els canvis que experimenta l’Andorra del present es faran palesos més endavant, cert. Això no ens col·loca, però, com a espectadors, al contrari, som els seus protagonistes.

Política i cultura

Crea: 02/22/2018 - 11:01

Autor: Carles Sánchez Rodríguez

Recentment hem pogut llegir a la premsa columnes d'opinió relacionades, d'una manera o d'una altra, a la tasca de plantejar com les persones participem en la nostra esfera política –l'andorrana–. Tres d'elles m'han semblat força interessants. Parlo de la de la Maria Alaminos ("Moviments andorrans en actiu", Ara Andorra, 10/02/2018), la del Pere Baró –de qui ja he parlat en una altra ocasió– ("Per una democràcia participativa", Bon Dia, 16/02/2018) i la d'una "treballadora de l'administració" ("Jo m'acuso", Bon Dia, 05/02/2018).

A la primera la Maria parteix de la denúncia pública de la situació del servei d'urgències feta per part dels treballadors, passa per la incipient vaga dels treballadors de l'administració i per la pràctica feminista que reconeixem en l'associació "Stop violències!". La Maria ens diu que aquests fets són una visió palpable del canvi que en aquests moments viu la societat andorrana.

La del Pere –company de militància– planteja la doble vessant de la nostra tasca política: la institucional i la "del carrer". Entén que la democràcia no pot concebre's si no s'incardinen ambdues dimensions, ja que aquesta democràcia no pot ser la d'anar a votar cada quatre anys.

Finalment, la que més m'intriga –i no només per la identificació ambigua que qui l'escriu–. Per començar el mateix títol de l'article obre una referència inequívoca amb el Zola de l'affaire Dreyfus i la seva denúncia de l'antisemitisme de l'exèrcit francès, la qual cosa ens col·loca d'immediat en l'objectiu de l'article: la denúncia d'una situació inadmissible. En segon lloc m'intriga l'estratègia retòrica, ja que l'article es construeix amb l'anàfora d'aquesta autoinculpació. Qui l'escriu ja no acusa, com ho feu Zola, sinó que s'acusa, i ho fa de fets no solament legítims sinó que qualsevol persona que es consideri demòcrata podria compartir. L'article s'insereix en el marc de l'actual protesta sindical dels treballadors de l'administració pública, un procés que inclourà una vaga. Aquesta informació contextual ens hauria de servir per comprendre les reclamacions que s'inclouen a l'article i que personalment convido a conèixer.

El punt que m'interessa radica en aquest "m'acuso". Semblaria existir una impossibilitat d'acusar, és a dir, que no es farà esment de l'entitat que regeix els assumptes amb els quals qui sigui es pot mostrar en desacord i s'ha d'acudir, encara que sigui retòricament, al mateix subjecte en una espècie d'exercici masoquista que volgués dir "no ets tu, sóc jo". A això hi contribueix l'anonimat, com si no fos possible anomenar les coses pel seu nom. Aquest no és un sentiment exclusiu de qui signa aquell article, sinó que ho trobem –"no cal dir-ho"– en molts àmbits quotidians. Aquesta seria la nostra cultura política, la nostra frontera mental.

Això, però, estaria canviant. I dels mecanismes d'aquest canvi ens en parla el Pere, quan ens diu que és a la doble dimensió de la institució i del carrer on es crea el canvi. Jo afegiria que és al carrer on s'incuba el canvi i que la institució és la instància on fructifica –no per casualitat la "treballadora de l'administració" s'acusa de voler un altre sistema electoral–.

Tampoc és casualitat que la Maria faci esment de la lluita feminista. Un dels mecanismes que més efectivitat ha demostrat en les lluites dels dominats és el de l'empoderament –de l'anglès, empowerment–, una lliçó bàsica provinent del feminisme i que lluny de fer-nos sentir culpables d'allò que som i d'allò que volem consisteix en sentir-nos orgullosos i fer gala de la nostra condició. En certa manera és el que fa la "treballadora de l'administració", però li continua pesant una autoinculpació simptomàtica.

"Empoderar-nos", potser és així que estem superant la frontera i potser és aquest el nou rumb de la nostra cultura política. Cal recordar, però, que aquesta cultura no ha estat, històricament, tan estàtica com ens pensem i que existeixen, perduts en la boira, referents que poden alimentar els ànims –en diré– de canvi. D'això en parlaré un altre dia.

Què hi entenc, per ‘fer política’?

Crea: 08/17/2017 - 00:00

Autor: Pere Baró

Habitualment, l’agost és sinònim de poca activitat. Un mes ple diversió i de descans per a molts, tranquil en termes polítics i també pel que fa a la nostra activitat com a Joventut Socialdemòcrata d’Andorra. (Que no vol pas dir que no es treballi, sinó que es fa a un altre ritme.) És per això que al moment de preparar el meu article d’opinió em vaig fer la pregunta: de què puc parlar aquest mes? Em nego a caure en el tòpic i fer resums del curs polític que acabem de deixar enrere o parlar d’allò que esperem per al curs vinent; millor continuar reclamant el que volem i no esperar que caigui del cel. És per això que, mentre pensava en la qüestió, un amic meu em va fer la pregunta: “Però a tu que ets jove i que encara tens molta cosa a fer, per què t’agrada la política? Què t’aporta d’interessant?”

Em va sobtar tant la qüestió que em vaig decidir a reflexionar-hi. No és pas una pregunta fàcil de respondre, us ho he d’admetre. Per a mi el món de la política ha sigut sempre una passió, soc dels que continuo creient que si volem canviar les coses i deixar de costat les injustícies en la nostra societat a favor de qui més ho necessita, l’única via idònia és la política. I crec que totes les franges d’edat són importants (no vull deixar ningú fora, ni ofendre ningú, només faltaria). Però crec que els joves tenim un paper molt important, ja que som els qui tot just comencem i podem aportar una visió i un aire diferent, que necessita i que molts reclamen. A mi, sempre m’han dit, la política o la fas o te la fan. Això no vol dir que tothom hi ha de participar de la mateixa manera. Per a alguns, la manera de fer política és fer sentir la seva veu el dia de les eleccions; per a altres és participar-hi de manera més activa, sigui engegant campanyes o a través d’una associació; i finalment, per a d’altres participar vol dir estar en un partit polític. Més enllà de quina opció esculli cadascú, si es fa amb el sol objectiu d’aconseguir el bé per a tothom i es fa de forma honrada, totes són més que acceptables i necessàries. La política no es fa, la fem entre tots, cada dia de l’any, i si no hi participem estem donant la raó a aquells que només busquen el seu benefici propi sense buscar el de l’altre.

Així doncs, des d’aquí al meu amic li puc respondre. Per a mi la política significa intentar, dia a dia, de forma activa, i cadascú amb els seus mitjans, fer una societat millor, més justa i més de tothom, i en el meu cas ho faig gràcies a una associació com és la Joventut Socialdemòcrata d’Andorra, plena de joves il·lusionats i amb moltes ganes de fer feina com jo, i amb el suport incondicional del Partit Socialdemòcrata i de tots els seus afiliats i simpatitzants, que compartim una mateixa il·lusió política i social: fer de la nostra Andorra un país millor.

Motiu d’optimisme: la preocupació per la política

Crea: 08/04/2017 - 11:37

Autor: Susanna Vela

De la lectura dels resultats de l’enquesta de l’Observatori del Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans (CRES) del primer semestre del 2017, constatem una vegada més la llunyania de la ciutadania de la política però també es constata la necessitat de millorar la política (la gestió política i de les administracions, els polítics, la corrupció, el vot dels residents, l’accés a la nacionalitat, etc.): prop d’un 16% dels enquestats ho diuen, i ho diuen més els joves de 18 a 24 anys (23%) i els de 25 a 39 anys (19%). Ho consideren un problema i com a tal s’ha de resoldre, i per això penso que som a temps de revertir la situació analitzada en l’estudi L’abstenció al Principat d’Andorra, realitzat el 2016 pel CRES amb el finançament del Consell General, i és un motiu per a l’optimisme, si valorem l’actitud crítica cap a la política com a senyal de maduresa democràtica i no com senyal del seu esgotament.

L’enquesta ens dona les pistes que hem de seguir per millorar i combatre així la desafecció política existent. Em direu que uns més que altres –els recursos i les responsabilitats són diferents– però, a la fi, ens hi hem de posar tots. Som davant d’un fenomen estructural i generalitzat i que necessita solucions. S’ha d’actuar sobre les causes objectives que justifiquen aquest malestar –des de la incompetència per resoldre problemes fins a la corrupció-. Calen reformes institucionals, com ampliar els marges d’elecció dels representants polítics amb una reforma de la llei electoral; ser transparents en la presa de decisions i l’acció política; promoure el pas fluid de la política a l’àmbit privat i viceversa; millorar el funcionament intern dels partits polítics, permetre espais per confeccionar programes electorals i generalitzar sistemes de primàries dels partits polítics obertes a la ciutadania. També calen reformes administratives: eficiència i qualitat dels serveis públics, transparència i accés a la informació i plans de formació per als empleats públics. És necessari establir i fomentar mesures de democràcia participativa en favor dels moviments socials de base i recuperar una societat civil activa i enfortir així la cultura democràtica. Es tracta de més educació democràtica a les escoles, d’esforç pedagògic per part dels polítics per explicar millor l’acció de govern i de demanar als mitjans de comunicació un esforç per generar cultura democràtica explicant més i millor l’acció política, amb profunditat i la importància que es mereix.

Cal explicar que no hi ha res dolent en la política encara que aspectes com la corrupció, la demagògia, l’engany i els incompliments electorals creïn cada dia més desafecció. La desafecció política és el principal problema polític de la democràcia i s’ha de construir una narració pedagògica sobre polítiques aplicades o sobre idees sustentades en dades possibles, defugint de la retòrica que només serveix perquè s’incrementi la desafecció sobre la idea que “tots els polítics són iguals” i no precisament per bons. S’ha de recuperar la confiança en les institucions públiques, els seus representants i els polítics. Hem de prendre consciència que aquest sentiment és una forma de desestabilitzar el sistema democràtic que facilita –ja ho està fent– l’aparició de populismes amb tics dictatorials i de culte a la personalitat –messies i salvadors de la pàtria.

Hem de reflexionar sobre la pregunta que es feia Daniel Innerarity (2013) sobre si hi ha alguna cosa pitjor que la mala política. Sí, deia, la seva absència. Sense política s’esvairien els desitjos d’aquells –la majoria– que no tenen altra esperança que la gestió dels afers col·lectius –la política– perquè no són poderosos en altres àmbits i perdrien la representació dels seus drets, interessos i aspiracions d’igualtat.

Pobresa i vicis

Crea: 06/02/2017 - 11:12

Autor: Ferran Goya

Les declaracions de Jeroen Dijsselbloem, president de l’Eurogrup, al diari alemany Frankfurter Allgemeine Zeitung en les quals deia, referint-se als països del sud d’Europa, que no es pot gastar els diners en dones i en alcohol per després demanar ajuda, van aixecar una enorme polseguera en el Parlament europeu, a l’opinió pública i a les xarxes socials.

Des de totes les coordenades polítiques d’aquest Parlament es va demanar disculpes, fins i tot la dimissió del polític holandès.

Aquest ni va dimitir, ni va rectificar; com a concessió màxima de la seva actitud de supremacia va "contextualitzar" el seu judici en la "franquesa de l’estricta cultura calvinista holandesa".

Ara ningú se’n recorda del senyor Dijsselbloem, de les seves declaracions, ni del poder d’un organisme "informal" de la Unió Europea amb un funcionament molt opac, quina funció principal és la de coordinar les polítiques econòmiques dels Estats membres de la zona euro. Un organisme, regulat pel protocol 14 del Tractat de Lisboa, molt poc democràtic (com s’ha vist).

Si hem oblidat tan ràpidament les ofensives declaracions del polític holandès no és cap casualitat; segles d’ideologia conservadora han consolidat la idea –l’imaginari– de la parella indissoluble formada per la pobresa i vici.

Amb petites diferències de grau, la nostra civilització cristiana, sigui calvinista o catòlica, ha intentat passar-se la seva mala consciència sobre la injustícia i les desigualtats, legitimant socialment la pobresa com a pròpia de gent viciosa.

Aquest axioma ha penetrat profundament en la mentalitat de la gent, de les dretes i les esquerres, de les patronals i dels sindicats de treballadors, obviant que la principal causa de les desigualtats socials, siguin locals, regionals o mundials, és una distribució desproporcionada i injusta dels recursos naturals i productius entre les diferents categories socials.

Leopoldo Alas ‘Clarín’ (1852-1901), en el conte moral Per a vicis descrivia la psicologia d’Indalècia, una fervent beata, amant de la caritat "ben entesa", que tenia molt fixats els estrictes criteris per ser mereixedors de les seves almoines: "tenia una Inquisició, en cada punta dels dits de les mans; era un Argos per perseguir el vici dels miserables, per a distingir les vertaderes necessitats de les falses; no donava un tros de pa sense instruir al seu mode un expedient".

Indalècia recriminava Bonilla, el director de la biblioteca, d’aquesta manera: "vostè corromp els pobres, fomenta la folgança, subvenciona el vici; tots els calés que vostè llença a tort i dret, s’ho gasten en alcohol i altres porqueries". Està clar que Dijsselbloem pensa com Indalècia, però: i nosaltres?

Esteu aquí

política

Pàgines