Article d'opinió locutat al programa 'Ningú és perfecte' de Ràdio Valira (5-3-2018)
Si a les darreres entregues en aquest espai d’opinió he parlat consecutivament de les relacions entre economia, política i cultura, avui m’agradaria contemplar les tres dimensions com una totalitat, com un sistema.
Unes notes aclaridores. Hom se sorprèn en més d’una ocasió de l’ús del mot ‘antisistema’, que gaudeix d’un etern retorn promocionat, en moltes ocasions, per la producció de notícies. Antisistema s’ha convertit en adjectiu fàcil i generalitzador quan es bateja un grup de persones del qual només es té notícia de l’acció però no del fonament. De l’altra banda es dóna una raó igual de vaga quan es diu que dels mals de la societat en té culpa, precisament, el sistema. I així l’abstracció trobarà manifestacions capricioses allà on l’interlocutor decideixi, ja els hagin dut a terme un grup d’antisistema, ja consideri aquest grup que actuava contra un tot culpable i fugisser.
El que tractaré de posar sobre la taula en aquesta locució, però, és com la combinació de les tres dimensions enunciades al principi té manifestacions concretes en una forma general de funcionament, en un sistema. S’ha de tenir en compte que aquesta és una aproximació.
En primer lloc l’economia. El model andorrà és un model d’economia de serveis, una economia completament terciaritzada, centrada, ara mateix, en tres grans sectors: comerç, hoteleria i banca i productes associats. Això no és cap secret. Tampoc es pot oblidar a l’administració pública, determinant en quant a les manifestacions en la dinàmica laboral i que tant present es troba al debat públic a hores d’ara. La construcció ha estat i continua estant un sector notable. No som pas una excepció si es contempla la resta de països europeus, especialment l’exemple espanyol. Aquí el que m’importa destacar es com aquesta configuració és el que determina, en darrera instància –i subratllo, en darrera instància–, els nostres comportaments, formes de fer i opinions a l’esfera pública i la distància entre aquesta i l’esfera de la vida privada. El temps del treball determina el temps que podem dedicar-li a l’activitat pública. Només aquesta evidència ja ens dóna una idea central quan parlem dels factors de la desafecció política, per exemple.
En segon lloc, la política. Ens hem acostumat a circumscriure el fenomen de la política a les seves institucions. La configuració institucional andorrana ha estat lligada amb força i històricament al model econòmic de cada època. La noció de patrimoni continua sent important, i més encara la de patrimonialització. Recordem que el sufragi censatari existí de forma efectiva fins el 1933 –any en que el dret de vot s’amplia a tots els homes majors de 25 anys–, per exemple. De la mateixa manera les successives reformes “des de dalt”, des de la Nova Reforma fins a la Constitució de 1993, negociada a tres bandes entre els dos coprínceps i els representants andorrans, en una època i un país en que la nacionalitat podia considerar-se una qualitat que privilegiava, doncs la mateixa composició demogràfica així ho feia palès. Viuríem, a 25 anys de la promulgació de la Constitució, les conseqüències o la ressaca d’aquells moments. Veiem encara, en part, els mateixos rostres i les mateixes dependències.
Finalment, i per odre d’exposició, que no d’importància –doncs les tres dimensions s’interrelacionen alhora i no successivament– la cultura. He donat alguns exemples aquí i en anteriors locucions. Tota aquesta història, totes les seves transformacions han modelat l’actual forma de comportar-nos vers el fenomen de la política –que l’entenc, com ja he dit en més d’una ocasió, com la forma general de relació entre les persones (doncs l’ètica la fonamenta)– . Les nostres idees respecte com és i com ha de ser la nostra societat són les que ens impulsen a prendre la paraula, a no fugir, a administrar les nostres lleialtats –cito, per la seva utilitat, el principi de Albert O. Hirschman–. I les nostres idees –amb les seves contradiccions– tindrien en l’oportunitat, la utilitat, la lleialtat, la convicció i la percepció que ens brinda el nostre sistema social la seva expressió darrera. Els canvis que experimenta l’Andorra del present es faran palesos més endavant, cert. Això no ens col·loca, però, com a espectadors, al contrari, som els seus protagonistes.