La celebració del debat sobre polítiques d’igualtat al vestíbul del Consell General el 17 de maig es dugué a terme emmarcada en el dia contra la discriminació del col·lectiu LGBT. Amb aquesta excusa quatre joves representants dels partits polítics amb presència parlamentària exposàrem diferents idees sobre igualtat i polítiques d’igualtat al ritme de les preguntes que els moderadors (de l’associació Som Com Som i del Fòrum Nacional de la Joventut) prèviament ens havien fet arribar. Aquestes són les meves respostes i una interrogació al concepte mateix de polítiques d’igualtat.
“Les polítiques d’igualtat han de ser un compromís dels partits polítics? Això té repercussió en l’electorat i, finalment, en la societat?”
Cada formació adopta aquest compromís en funció del seu ideari i de les idees força que el fonamenten. Un partit pensa, elabora i aplica una visió del món relacionada amb el seu entorn social immediat. La repercussió que aquest compromís pugui tenir varia en funció del punt des d’on sorgeix: des de dalt (impulsades per un partit amb un interès particular en la implantació d’aquesta mesura) o bé des de baix (quan aquesta mesura és demandada per la ciutadania – vegi’s electors? – i la formació l’ha d’adoptar).
“Fins a quin punt els partits són fre o motor del desenvolupament de les polítiques d’igualtat?”
La discriminació es dóna en tres àmbits: econòmic, polític i cultural. Només quan esdevingui una causa que mobilitzi la ciutadania en contra seva els partits que donin suport a polítiques d’igualtat, conscients dels seus límits, poden actuar com a motor. Les formacions que hi donin suport com a lema, per nodrir-se’n electoralment, sense comprendre les característiques reals i les fonts de la discriminació, constituiran un fre al seu desenvolupament, ja que les seves respostes seran ineficaces.
“Com valoreu l’acció política i legislativa en polítiques d’igualtat a Andorra? Com hauria de ser la millor tècnica per a un bon desplegament de les polítiques d’igualtat?”
L’Estat comença a assumir el seu rol de protector de la víctima, el marc legislatiu que afecta les polítiques d’igualtat és incipient, així com les seves institucions, sobre les que caldria avaluar la seva eficàcia i garantia. Víctimes són els individus pertanyents als col·lectius objecte de la discriminació i que són els derivats de les categories que defineix la Constitució del 1993 al seu article 6.
Pel desplegament de les polítiques d’igualtat no se m’acut sinó una doble via. Un primer aspecte és el de projectes legislatius d’abast pràctic i simbòlic. Cap altra millor forma de començar que despenalitzar l’avortament i així augmentar els marges d’autonomia de la dona en el nostre país. Aquí li seguiria la legislació d’equiparació salarial. Una segona via és la de la inclusió de les categories susceptibles de discriminació a les lleis ja vigents. Un exemple és l’article 30.6 del Codi Penal en què s’ha inclòs identitat i orientació sexual com a circumstància agreujant.
“Creus que hi ha col·lectius en risc d’exclusió social més vulnerables que d’altres a Andorra? Per què creieu que en una societat moderna pot continuar existint gent en risc d’exclusió pel seu gènere, per motiu de les seves capacitats, orientació sexual o bé pel seu origen?”
Andorra té tots els inconvenients d’un país capitalista, en el qual la integració social passa per la renda, és a dir, per la propietat o per la venda de la força de treball. No poder accedir a cap de les dues condicions és el que es coneix com a exclusió. Existeixen mesures correctores perquè col·lectius tradicionalment fora del sistema productiu no quedin enrere; la posició familiar, però, continua pesant.
La realitat en un sistema que discrimina en funció de la renda no es defineix per col·lectius amb necessitats especials sinó per classes socials, els col·lectius en què es distribueix la renda: no és igual un avi ric que un avi pobre, una mare soltera amb possibilitats que sense, un immigrat ric que un de pobre, una persona amb diversitat funcional amb recursos que sense, etc. La modernitat de què pugui fer gala la nostra societat només es manifesta en la intensitat de les mesures correctores que pugui aplicar l’Estat, no pas en l’arrel mateixa del nostre sistema social. Una mostra d’això són les categories sobre les quals cultural i tradicionalment ha existit hostilitat i sobre les que encara ara pesa l’estereotip i l’estigma. Això és: la dona, l’homosexualitat (i les sexualitats fora de l’heteronormal), l’estranger, etc. No cal dir que aquestes categories discriminatòries s’agreugen quan els seus portadors són individus pobres. És sobre la pobresa on recauen els processos d’invisibilitat.
“Quin paper juguen els i les joves en les polítiques d’igualtat a Andorra? Quin rol s’ha d’adoptar per l’eradicació dels delictes d’odi per estigma social?”
Seguint amb l’argument anterior no és igual una persona jove amb herència que sense herència...
Les víctimes de delictes d’odi i estigma compten amb la cobertura constitucional, però les situacions varien. La nostra actuació individual no pot ser sinó quotidiana, construint espais i demostrant arguments que comprenguin i alhora qüestionin com funciona l’estigma, les seves manifestacions i les seves causes, dirigir-nos als mitjans de comunicació des de la crítica al model social que l’origina, conscients i alhora vigilants amb les derives en els mateixos mitjans, que són màquines de creació i reproducció de discursos.
“Quin paper té l’educació en les polítiques d’igualtat? Creus que actualment el sistema educatiu contribueix, plenament, al desenvolupament de les polítiques d’igualtat?”
A l’escola i fora d’ella, amb assignatures i competències, del que es tracta és del foment real del pensament crític, això és: humanitats i ciències socials. Una comprensió lectora del passat i del present pot oferir esperança, l’adscripció a un dogma tan sols obediència.
