Vall del Madriu

L’expressió no és meva. L’he manllevat perquè crec que és la que millor defineix, per desgràcia, la relació i el sentiment que produeix el patrimoni cultural a la majoria política amb responsabilitats de govern. De proves i mostres n’hi ha moltes, la darrera, després la desprotecció per llei, el 2014, dels béns immobles d’interès cultural i els seus entorns de protecció, la instal·lació d’una benzinera en un espai protegit del pont de la Margineda. Però avui voldria parlar de la vall del Madriu-Perafita-Claror.

 

Declarada bé d’interès cultural el 2005, definit el 2006 el seu entorn de protecció i inscrita a la llista del patrimoni mundial de la humanitat, la vall pateix la desídia i indolència de les administracions públiques. El document que havia de definir i marcar l’estratègia de preservació del valor universal excepcional del bé s’ha vist –com alguns ja vam advertir– clarament insuficient. Res d’estrany en tractar-se d’un pseudopla de gestió i que està molt lluny de fixar uns objectius clars, definir les prioritats i proposar un projecte concret i detallat com es recull en l’informe presentat per l’expert de la Unesco, el 2013. L’òrgan gestor que disposa d’un pressupost dedicat al seu funcionament, gens menyspreable –145.505 euros, el 2016–, ha de demanar subvencions al ministeri de Cultura per tirar endavant projectes com, el 2014, la instal·lació de comptadors de visitants o, el 2015, el Pla de conservació de la vall –en espera de ser lliurat a finals d’aquest any. Malgrat l’augment dels recursos no hem vist cap estudi ni element, i menys una millora a la vall: http://www.madriu-perafita-claror.ad/la-gestio/la-gestio-de-la-vall-del-....

 

Les actuacions no han anat gaire més lluny de tímides celebracions, els deu anys, amb un document audiovisual de qualitat, un concert i l’organització d’alguna sortida a la vall per part d’experts, arqueòlegs i historiadors o alguna conferència. Més recentment s’han encomanat estudis: un itinerari interpretatiu sobre el seu patrimoni siderúrgic. Accions encomiables però que no s’ocupen amb valentia i fermesa d’aspectes importants i determinants com l’anomenada “estratègia d’accés” o la recuperació d’activitats econòmiques tradicionals de muntanya, ni de l’explotació turístico-cultural de la vall.

 

Accions que tampoc recullen ni la participació activa de les parts amb interessos directes a la vall ni res que garanteixi allò que deia la Carta del Madriu, de 29 de gener del 2003: “La salvaguarda i la valorització del patrimoni natural i cultural, material i immaterial de la vall del Madriu-Perafita-Claror, assegurant que el criteri de gestió integral, el principi de sostenibilitat, la prevalença de l’interès públic i el sistema de qualitat integral s’apliquin a tota la seva àrea.”

 

¿No som capaços de preveure les orientacions generals i les directrius per a l’execució, la gestió dels recursos, els plans d’explotació o la valorització del bé? ¿Com tampoc hem estat capaços de fer un calendari que prevegi els terminis per a la seva execució a curt, mitjà i llarg termini? ¿És incapacitat o deixadesa?

 

Entenem que, per coherència, les administracions implicades haurien de treballar plegades per assolir els objectius de preservació, i en aquest punt limitar el rol del Govern al d’assessor o sancionador no sembla la millor solució per fer més àgil la gestió de la vall. Com tampoc ho és una participació ciutadana restringida a un representant dels propietaris privats, un representant de les associacions de defensa de la natura i un representant de la Unesco al consell assessor de la vall.

 

El patrimoni cultural incomoda els responsables polítics, sembla que els faci nosa. Els produeix una mandra absoluta. Una indiferència que pot conduir, en el cas de la vall del Madriu-Perafita-Claror, a l’extinció del pla de gestió: la seva derogació quan cessi l’obligació de tenir un pla de gestió –total, ¿per a què?– o quan es revoqui la declaració del bé. Hi estem a prop.