Article d'opinió publicat al Bon Dia (25-7-2019)
Abans de començar, em permeto demanar disculpes per si aquestes línies aixequen entre vostès, apreciades lectores i apreciats lectors, alguna espurna d’enveja. Tinguin clar que res més lluny de la meva intenció. Els ho asseguro.
Escric aquestes ratlles des d’una cambra a un hotel de Dubrovnik, enmig d’un viatge que estic fent amb la meva família. En concret amb les meves dues filles i la meva germana, el meu nebot i el meu cunyat. Es tracta del que, si encara no d’aquí ben poc, podrem ja anomenar una tradició. Ja és el tercer cop que tots plegats agafem les maletes i aprofitem uns dies per conèixer alguna zona del món. El 2014 vam començar a Bèlgica. El 2016, va tocar l’illa de Sardenya. Enguany entre tots vam acabar arribant a l’acord de visitar la costa de l’Adriàtic, creuant Croàcia i Bòsnia i Hercegovina.
De moment hem pogut conèixer les diferents illes de la costa de l’Adriàtic: Vis, Bisevo o Corkula, entre elles. Autèntiques meravelles que ens han sorprès agradablement. Unes illes increïblement belles, amb una extraordinària barreja de colors: el verd profund dels boscos, el blanc de les antigues cases, construïdes en pedra, el vermell dels seus teulats o el blau del mar.
Ja els puc assegurar que, si tenen ganes de fer algun viatge aquest estiu i encara no s’han decidit, es tracta d’un destí que haurien de tenir en compte com a una possible opció.
Els propers dies el nostre pla de viatge inclou anar també a Mostar, juntament amb Dubrovnik, dues ciutats la història de les quals ha quedat irremeiablement i malauradament marcada per la guerra dels Balcans, una de les pàgines més tristes del final del segle XX a Europa. Tothom recorda, en el segon dels casos, l’enorme preocupació que va aixecar el risc que durant el conflicte va córrer la perla de l’Adriàtic. Recordem que té un casc antic que va ser declarat per la Unesco Patrimoni de la Humanitat l’any 1979. Ara, per obra i gràcia d’HBO que va convertir Duvrovnik en Desembarcament del Rei (King’s landing), la capital dels set regnes de Ponent a Joc de Trons, són moltes les persones que s’han animat a redescobrir la ciutat.
L’itinerari dels propers dies també inclou arribar a Montenegro. Allà la nostra voluntat és descobrir la badia de Kotor. Després ja ens tocarà fer el camí de tornada cap a Andorra.
Estan sent uns dies magnífics, d’aquells que fa temps que tenia ganes de tornar a viure. I és que, ningú ho pot negar, viatjar amb la família, amb aquells més propers a tu i que més estimes, és molt satisfactori. M’encanta que les meves filles i el nebot comparteixin aquestes experiències. Trobo que a la vegada que ens uneix, també permet viure d’una forma encara més especial la visita a llocs tan bonics com, en aquest cas, la costa de l’Adriàtic.
Cert, a nosaltres, com imagino que a tothom, ens ha tocat viure algun problema logístic, algun moment relativament poc agradable o, per què no, comprovar que aquell indret que tantes ganes teníem de visitar no és, en realitat, tan maco com ens pensàvem. Pot passar. I admeto que en el moment concret sempre suposa una decepció, però amb el temps, que sempre és un bon aliat per relativitzar les coses, tot s’acaba superant. Finalment, són qüestions que al cap d’uns mesos no acaben esdevenint res més que anècdotes o històries curioses per explicar o recordar –en funció dels assistents– en dinars familiars, sigui per algun aniversari, per les sempre entranyables festes de Nadal o per qualsevol altra celebració.
Bé, els deixo. Continuo amb els meus la meva ruta. Això sí, aquells de vostès que encara tenen previstes les vacances, desitjo que en gaudeixin molt.