Article d'opinió locutat al programa 'Ningú és perfecte' de Ràdio Valira (5-2-2018)
"¿Puede haber una reforma cultural, es decir una elevación civil de los estratos más bajos de la sociedad, sin una precedente reforma económica y un cambio en la posición social y en el mundo económico? Una reforma intel·lectual y moral no puede dejar de estar ligada a un programa de reforma económica, o mejor, el programa de reforma económica es precisamente la manera concreta de presentarse de toda reforma intel·lectual y moral."
El problema ens l'exposa Antonio Gramsci a El príncipe moderno. ¿Quina és la relació efectiva entre economia i cultura? Aquest és un problema ardu sobre el qual s'han escrit una infinitat de pàgines, per la qual cosa –ja s'ho poden imaginar– no pretenc, ni de bon tros, solucionar-lo amb aquestes línies. Prou satisfet quedaré si aconsegueixo plantejar correctament els seus termes.
Començaré pel principi: què vol dir una reforma cultural? Per a Gramsci, marxista italià de principis del segle XX i fundador del Partit Comunista d'Itàlia, la teoria marxiana tenia un punt cec en la qüestió cultural. Però no pensava la cultura com la podem concebre avui, és a dir, com aquell camp especialitzat on operen les arts i els mitjans audiovisuals. La cultura la concebia en el seu sentit més general: una visió del món, és a dir, aquell element no material que forma part de les nostres vides. Trobem, doncs, la divisió essencial que articula el problema: la dimensió no material del món i la dimensió material –adjudicada a l'economia–.
Per a Gramsci –que reprèn i desenvolupa una troballa clàssica del marxisme– els sistemes econòmics posseeixen la seva pròpia visió del món, de forma que la nostra manera de produir, distribuir i consumir condiciona, en darrera instància, la nostra manera de pensar. La contribució del pensador i polític italià és que dins de la mateixa societat existeixen diferents visions del món sorgides de la recepció i interpretació que les classes socials fan de la seva posició al sistema econòmic. Parteix d'un problema que ens pot sonar: com és que, havent-hi democràcia i essent la majoria de la població els treballadors i les treballadores, els partits que els representen no guanyen les eleccions i arriben al poder polític? Gramsci ens diu que això no succeeix perquè la classe burgesa –minoritària– hegemonitza les formes de pensar, de manera que la majoria de la població aborda els seus problemes des d'una òptica única: la del poder –tant econòmic, com social, com polític–. Una reforma cultural vol dir, doncs, la superació dels prejudicis o del sentit comú, el plantejament raonat i adequat dels problemes de la nostra forma efectiva de viure. A propòsit, que la teoria de Gramsci serà molt útil als feminismes de la segona meitat del segle XX.
La segona dimensió del problema és l'econòmica. Actualment concebem l'economia com a capitalisme, sense preguntar-nos – o fent-ho de manera tímida– si no existeixen o són possibles altres formes de produir, distribuir i consumir. Aquest fet il·lustra la potència del plantejament de Gramsci. És aquí on entra el concepte de reforma econòmica. Amb aquest, Gramsci ens està dient que reformar la nostra manera de produir, distribuir i consumir és la manera de fer efectiu el canvi de les mentalitats, la superació de les fórmules i els tòpics sota els quals ens plantegem els problemes. Aquí es manifestaria aquella unió indestriable entre els programes de reforma econòmica i allò que en diu reforma moral i intel·lectual. Aquesta unió la descriu com a forma concreta, és a dir: palpable, no abstracta; aplicable, no especulativa.
Aquesta concepció gramsciana del funcionament de les nostres societats és molt útil com a eina crítica, perquè permet preguntar-nos, com a ciutadans, si els principis que trobem als discursos són robustos i veritables o si ens trobem davant de discursos buits i propagandístics, alhora que també ens permet comprovar si el que es diu d'un programa o d'una llei és allò que realment fa o no fa aquest programa o aquesta llei. Ens permet, en definitiva, exercir el pensament crític més enllà dels discursos sobre el pensament crític.