Article d'opinió locutat al programa 'NIngú és perfecte' de Ràdio Valira
La primera quinzena de setembre parlava en aquest mateix espai de la síndrome del trastorn postvacances i en un moment de la meva opinió apuntava que un altre dia parlaríem d’una altra síndrome, la de la contractació d’assessors i assessorets a dit i a cop de talonari, altrament coneguda com la síndrome de les “mamandúrries”.
Si bé el terme “mamandúrria’ no ens el recullen els diccionaris de la nostra llengua (tard o d’hora i amb la proliferació inefable d’aquesta fauna ens ho hauríem de plantejar), sí que ens el recullen els diccionaris de la llengua espanyola. El de la Reial Acadèmia, per exemple, recull el terme “mamandurria”, que deriva de “mamar”, com el salari que es gaudeix sense merèixer-lo, sinecura, ganga permanent. És cert que la sonoritat del terme té una càrrega lletjota, però no em diran que té certa gràcia aquesta derivació pejorativa del verb mamar per definir aquells que s’hi aferren tan fort o els aferren directament per anar traient el poc suc li queda...
Confesso que el terme el vaig descobrir la primavera passada, quan feia quatre mesos que des de PS+I reclamàvem encetar una feina improrrogable, que la majoria havia obviat el darrer mandat. De “mamandúrries”, a la nostra casa comuna, n’hi ha de dos tipus: les que van per via empresarial, que són de l’exemple que vam practicar fa cinc mesets quan per contractar un càrrec de confiança s’ha de pagar 4.000 euros a una empresa externa per fer un procés de selecció (sí, ho heu entès bé, per contractar un càrrec de confiança), i les de contractació directa. Avui, però, per tal d’esvair dubtes, provaré d’exemplificar com s’arriba a aquesta darrera.
Tan aviat com es va encetar el mandat anterior, la que fins aleshores havia estat cap del Departament de Recursos Humans, amb un complement de responsabilitat, va deixar el Comú per una comissió de serveis en una altra administració. La Junta de Govern, per cobrir aquesta vacant, va contractar una persona de confiança perquè es fes càrrec de dirigir el Departament durant tot el mandat. Una decisió lògica que va rebre el nostre suport i amb unes funcions i uns objectius determinats que a les acaballes del mandat anterior resulta que havien caigut en l’oblit. Exacte, els parlo, entre altres coses, del famós organigrama que ha estat objecte de debat des del mes de gener d’aquest any. Així doncs, gairebé tota la durada del mandat anterior, el Departament de Recursos Humans estava compost per una persona responsable i uns tècnics funcionaris amb unes tasques assignades.
Fa gairebé mig any, se’ns explica la voluntat de la majoria de substituir aquest assessor que s’havia fet càrrec de dirigir el Departament de Recursos Humans durant gairebé 4 anys. Simultàniament, la persona que havia marxat en comissió de serveis, torna al Departament i s’hi afegeix, també, l’altra persona que, fruit del procés de selecció que han encomanat a una empresa externa, entra com a càrrec de relació especial per dirigir a partir d’ara el Departament.
Arribats a aquest punt, resulta que tenim al Departament de Recursos Humans d’Encamp dos persones amb una formació específica altíssima en l’àmbit dels recursos humans (o sigui, una persona més que el mandat anterior) però, paral·lelament, la Junta de Govern decideix contractar una altra vegada la persona que s’havia encarregat durant el manat anterior de dirigir el Departament, aquesta vegada amb l’encàrrec de fer evolucionar la famosa “foto” de l’organigrama.
Costa d’entendre, ho sé. Com pot ser que engreixem el Departament amb dos persones més de les que havien calgut fins ara? Com pot ser que no siguem capaços d’encomanar una tasca concreta a un funcionari que retorna al Comú amb uns coneixements superiors dels recursos humans? Com pot ser que justifiquem que ens cal algú de confiança per dirigir un departament i per trobar aquesta persona haguem de recórrer a un procés de selecció extern gastant-nos 4.000 euros de diners públics? Com pretenem que la gent confiï en la nostra gestió si per fer una feina per a la qual fa quatre dies dèiem que ens calia un responsable i ara en paguem dos i un tercer que tenim aparcat?
Des de PS+I hem explicat públicament el motiu pel qual vam rebutjar formar part d’una comissió paral·lela per treballar en un nou organigrama dels recursos humans. Vam posar damunt la taula de la majoria la nostra disponibilitat absoluta per col·laborar en aquesta tasca aprofitant els coneixements dels tècnics de casa comuna i dels caps de departament, d’àrea o de secció, per estalviar-nos la contractació d’un nou assessor de confiança que augmentava injustificadament les despeses de casa comuna. La resposta de la majoria d’UP+DA va ser negativa, preferien engreixar el Departament amb assessors i assessorets que treure profit dels recursos humans de la casa i nosaltres, lògicament, vam dir que no els jugaríem el joc. La sortida de fa poc més de quatre dies de la representant dels liberals d’Encamp d’aquesta Comissió paral·lela, que tenia per encàrrec fer els deures endarrerits, palesa que el nivell d’amaniment és tan gran que només et queda l’opció de restar a la rereguarda veient com n’és d’estèril fotre el crit al cel per una santíssima comissió.