català

Escoltava fa uns dies una entrevista al filòsof Luis Castellanos en què explicava, de nou, el profund impacte que el llenguatge té sobre les persones i de com cada una de les paraules que emprem desencadenen reaccions emocionals tant en qui les escolta com també en qui les està pronunciant. Aquesta entrevista em va portar a pensar en una frase de Daniel Kahneman. Kahneman és un psicòleg israelita i nord-americà que ha centrat els seus treballs en l’estudi dels mecanismes que ens porten a la presa de decisions, a qui van arribar a atorgar el premi Nobel d’Economia l’any 2002 i de lectura del tot recomanable; Kahneman ens diu que allò que més ens importa a cada un de nosaltres és el relat de la nostra vida; un relat que volem sigui el millor possible, òbviament; i un relat que en el dia a dia anem construïm amb les paraules que diem i ens diem a nosaltres mateixos.

 

Així doncs, no és cap mena d’exageració parlar del paper vital del llenguatge. El llenguatge, les llengües, les frases, les paraules i també, és clar, el to i la manera de dir-les construeixen la nostra vida i la de les persones que estan al nostre voltant. Si hi pensem, tots podem visualitzar clarament quin impacte han tingut en nosaltres paraules que persones importants ens han adreçat i com aquestes han condicionat, en el sentit que sigui, la nostra vida.

 

I per emprar bé el llenguatge, essent conscients de la seva transcendència, cal conèixer i cuidar bé les llengües que són el principal  vehicle pel qual ens comuniquem entre nosaltres en el dia a dia; una comunicació que si bé tradicionalment era més oral i escrita està derivant cap a una comunicació cada cop més realitzada a través de les diferents xarxes socials i de comunicació. I en aquest entorn, cada cop més global i tecnificat, les llengües estan exposades justament al contrari del que seria desitjable; la tecnologia, però, no pot esdevenir el pretext per renunciar a una comunicació rica, correcta i efectiva. La recerca de les bones paraules, d’expressions adequades i escollir com volem dir les coses són essencials per la bona salut d’una llengua. Aquest és, sens dubte, un repte col·lectiu però alhora és una suma de reptes individuals. I no els puc enganyar si dic que tinc dubtes que en conjunt estiguem fent bé les coses i donem la importància al llenguatge i a les llengües que realment mereixen.

 

Andorra és, a més, una societat molt plural i ho és també en matèria de llengües. Aquest fet és un enriquiment cultural més provinent de la nostra història més recent. Atribueixen a Carlemany la frase: “Parlar una altra llengua és tant com disposar d’una altra ànima”. És primordial, doncs, en una societat plural que tingui voluntat de cooperació el bon ús i el coneixement acurat del portuguès, del castellà, del francès, del gallec i d’altres llengües per a aquells que també s’identifiquen amb altres realitats.

 

I és clar, del català! La llengua catalana és element essencial de la nostra història i de la nostra identitat. De la mateixa manera que no és possible entendre el nostre passat sense el català no podem córrer el risc de pensar que podem construir el nostre futur sense convertir la nostra llengua en un dels seus elements fonamentals. I la nostra llengua avui en dia pateix tant o més fins i tot que les altres.

 

Llegia fa poc un article en què es recollien algunes de les incorreccions més freqüents en la nostra llengua. Deixin-me que citi els exemples, aparentment, més comuns: les persones podem estar, per exemple, contentes o cansades, però no estem a cap lloc, som als llocs; no tenim que fer alguna cosa i en canvi segurament sí que hem de fer moltes coses. Es podria arribar a pensar, erròniament, que no són qüestions gaire rellevants perquè finalment tots ens acabem entenent; en canvi són exemples clars i inequívocs de quin acabarà sent el futur de la nostra llengua si no actuem. Fa pocs dies, dinant, em remarcava algú que Andorra es pronuncia amb una o semioberta. És important! I tots ens hi hem de posar.

El català és la nostra llengua oficial. Mereix, per tant, una protecció especial per part de l’Estat. Més si tenim en compte que a diferència de l’espa-nyol, el francès o l’anglès, sobre ella planen amenaces importants fruit d’una comunicació global i audiovisual sovint en altres idiomes.

 

Per això no compartim la decisió de reduir una hora de classe a la setmana de llengua catalana al batxillerat de l’Escola Andorrana. Fins ara els alumnes en feien tres. A partir d’ara, però, només en faran dues. La situació contrasta amb la dels altres dos sistemes educatius del país, on es mantenen les tres. És a dir, a l’ensenyament que depèn directament del Govern, que és qui més obligació té de defensar el català, es faran menys hores que a la resta.

 

La mesura, pel que hem pogut copsar, ha generat gran preocupació entre pares i mestres. Entenen –i segurament amb raó– que pot provocar que molts alumnes no aconsegueixin durant el seu periple escolar l’assoliment de totes les competències necessàries en el domini de –recordem– la nostra llengua oficial. Ens preocupa com ho fa a la comunitat educativa (pares, alumnes, professors) les faltes d’ortografia, la manca de vocabulari, les construccions gramaticalment incor­rectes, entres d’altres, i també l’estudi i coneixement de la literatura catalana.

 

La llengua és un element clau a nivell identitari. Per tant, la protecció i l’impuls del seu coneixement ha de ser un objectiu ineludible per al Govern. Més encara tenint en compte la feblesa del català en comparació amb altres idiomes. No es pot dir, com va fer el ministre Èric Jover, que la situació és la mateixa que el francès a França. Res més lluny de la realitat. Només cal veure quin és l’idioma de la majoria de canals de televisió, ràdio o publicacions que arriben al país o de les pel·lícules que es veuen al cinema.

 

Aquesta reducció d’hores lectives és incomprensible. I més encara venint del Govern de DA, tan acostumat –quan els interessa– a embolicar-se amb la bandera i acusar aquells representants de l’oposició que els critiquen i no aplaudeixen les seves accions de ser mals andorrans. Sobta que tinguin tan poca preocupació per una qüestió identitària tan clau com ho és la nostra llengua. A més, sense donar cap explicació raonable ni argumentada.