drets laborals

 “Moderna, flexible i homologable”. Aquesta és la tríada d’adjectius que han fet servir per amanir des de les files de Demòcrates per Andorra la futura reforma de la legislació laboral del país. Dic per amanir perquè confesso que no n’he vist el contingut, però m’he alimentat durant una colla de dies de tertúlies i tertulietes, opinions d’opinadors als mitjans, però sobretot de les notícies que hem anat digerint a través dels mitjans de comunicació de casa nostra.

 

La recepta que s’ha posat damunt la taula és una proposta treballada pel grup parlamentari demòcrata que aposta per, i cito textualment un paràgraf del conseller demòcrata Bardina, “construir un model de relacions laborals que aporti equilibri, flexibilitat, equitat i compromís per part dels actors que hi intervenen darrere dels quals, segons el nostre punt de vista, sempre hi ha les persones.”

 

Els ingredients de la recepta, darrera dels quals sempre hi ha persones (des del seu punt de vista, és clar) ens els han anat desgranant les portades en forma de titulars: “La indemnització per comiat improcedent es rebaixarà als 31 dies per any treballat”; “DA proposa rebaixar la indemnització per acomiadament improcedent”; “No s’extingeix el contracte als 65 anys si la pensió està per sota del llindar”; “L’acomiadament injustificat serà més barat” i així anar fent.

 

Moderna, flexible i homologable perquè “s’adapti a la realitat social i empresarial del país...” Aquesta és la tríada d’adjectius en forma de vaselina per reduir els esquinçaments que la violació ha començat a provocar en el cos social quan encara només té forma de proposta. I per què tres adjectius? Lògicament, per una qüestió de ritme, però també per un problema de caràcter tècnic. Si afirmessin només que la proposta de reforma serà moderna i exclusivament moderna, seria tan òbvia la “passada de frenada”, que aquesta “passada de frenada” encara hauria resultat més evident. Podrien haver-se quedat només amb l’adjectiu homologable, però potser s’haurien posat vermellots de vergonya amb una mentidota tan palmària. I si s’haguessin quedat només amb l’adjectiu flexible segur que la majoria dels mortals ens acabaríem demanant qui deuen ser els destinataris de tanta flexibilitat.

 

Tot recitant que era “moderna, flexible i homologable” més que el significat real hem interpretat la cadència, la sonoritat, la musicalitat de la tríada d’adjectius. Oi que sona bé? Res, clara trampa retòrica al servei d’amagar un evident tuf neoliberal.

 

Ningú em negarà que la proposta de reforma que han fotut damunt la taula camina en el sentit contrari del de l’horitzó de la civilització i el progrés. Si a casa nostra encara érem lluny d’homologar-nos amb altres estats del nord en l’àmbit de les relacions laborals, ara provem d’endurir i d’ancorar-nos en les fórmules liberals més pures del laissez faire. Ja ho saben, calia aplanar-nos el camí per l’entrada a la setmana de l’any en què per tradició ho tornem a transformar tot en un teatre barroc per combinar el sofriment, la festa, la mort, però sobretot l’efervescència de la vida encara que sigui sense el consol de la fe. 

 

Bon calvari tingueu.